Un salt endavant

Salt sem­pre ha sigut l'habi­tació dels mals endreços de Girona, i així es troba ara: amb un 45% de població estran­gera. Una altra dada: el 80% de la població autòctona té més de 58 anys. Això ja no és un poble, és una pla­ta­forma d'ater­ratge d'immi­grants. Però el pol d'atracció no és el tros que va de Can Tona a Can Pixera sinó tot el Gironès. Res de més lògic que al bat­lle electe li hagi fal­tat temps per dema­nar que els muni­ci­pis veïns assu­mei­xin la part que els toca en la gestió del pro­blema –perquè ja es pot dir el pro­blema de la immi­gració sense incórrer en les ires dels ben­pen­sants, com pas­sava fins fa poc–. Fa mig any, el govern muni­ci­pal ante­rior de Salt (soci­a­lis­tes i repu­bli­cans) dema­nava que als immi­grants delinqüents se'ls pogués dene­gar la lega­lit­zació per arre­la­ment social i la rea­gru­pa­ment fami­liar. Poc després els repre­sen­tants dels matei­xos par­tits en el con­sis­tori de Girona vota­ven exac­ta­ment el con­trari, i l'alcal­dessa sen­ten­ci­ava: “Aquí no deba­tem mai cap tema com­pa­rat amb altres ciu­tats”. Així no es va enlloc, això no és fer país sinó des­fer-lo. Ara bé, com es pot res­ca­tar Salt del nau­fragi sense esta­blir quo­tes, sense fer dis­tin­guos ètnics i sense coar­tar la lli­ber­tat de movi­ments? El des­a­fi­a­ment és enorme. Però, encara que s'arribés a acon­se­guir, aquesta redis­tri­bució de població no ser­vi­ria de gaire res si no s'afron­ten els con­flic­tes de fons. Com implan­tar polítiques de ree­qui­li­bri sense fer endreça en el padró, sense modi­fi­car el codi penal, sense recu­pe­rar el con­trol de les fron­te­res? No és un tema de per­cen­tat­ges muni­ci­pals, de quants en caben en un poble, sinó de dis­seny de país, de quants en volem o en neces­si­tem. De quants, de quins, en qui­nes con­di­ci­ons, i sota qui­nes lleis.