Aquest d'ulleres

El subgènere de l'entre­vista a algú d'entre la gent tin­guda per cre­a­dora (escrip­tors, artis­tes, faran­du­lai­res varis) acos­tuma a deri­var cap a un esclat d'exhi­bi­ci­o­nisme fatu. Enva­nit per l'opor­tu­ni­tat auto­de­cla­matòria que se li brinda, el tal cre­a­dor es pro­diga en gran­di­loqüències estentòries entorn de la pròpia obra i, en defi­ni­tiva, del seu més que sobre­di­men­si­o­nat ego. El resul­tat final mai no se sap què més sus­cita: si pate­tisme o hila­ri­tat.

En fóra un de tants exem­ples fla­grants el d'un plumífer, ja tras­pas­sat, amb fun­dació a Cal­de­tes, l'apor­tació objec­tiva del qual queda min­vada per tanta d'autoim­pos­tació.

A l'extrem opo­sat tenim per sort, també entre alguns altres, el d'un veri­ta­ble senyor de les lle­tres: Josep Maria Espinàs. El qual, en una recent con­versa amb Albert Om (a l'Ara del dia 17), excel·lia una vegada més en l'art del cle­uasme. És a dir, en el tec­ni­cisme retòric que designa allò que tro­bem ja com a màxima evangèlica (“Qui s'humi­liarà a si mateix serà exal­tat”: Mt 23, 12) o com a cons­ta­tació en sen­ten­ci­osa ploma de qui va ser molt més que comen­ta­rista polític (“No és vera­ment irònic qui no sent i no prac­tica l'autoi­ro­nia”: Rovira i Vir­gili, maig de 1926, a la RdC).

I així, Espinàs, que ja altres vega­des no havia tin­gut empatx a defi­nir-se com a “home de fer fei­nes” o a con­fes­sar que, com a dropo, també havia fra­cas­sat, ara admet que l'eslògan de la seva vida és ser “aquest d'ulle­res”, segons el dis­tin­gia un tinent de la seva època de milícies.

Cal molta de savi­esa per auto­a­pli­car-se tant de dis­tan­ci­a­ment irònic, o litòtic, per dir-ho també amb el terme retòric més esca­ient. La savi­esa necessària perquè, a la pre­gunta sobre la per­du­ra­bi­li­tat de la seva obra, expressi indi­ferència per “una poste­ri­tat que no puc veure”. Una savi­esa estoica que ell no dubta a iden­ti­fi­car amb el fet de “no voler el que no neces­si­tes” (i, efec­ti­va­ment, què es pot neces­si­tar després de mort?).

Un cop més, senyor Espinàs, cha­peau i mol­tes gràcies!