L'etern retorn a casa

En la tradició homèrica, la Ilíada i l'Odissea són com les dues cares d'una mateixa moneda. Segons Carles Miralles, “s'il·luminen recíprocament”, tot i que cada poema conserva la seva pròpia idiosincràsia. Des de la meva perspectiva de lector neòfit, la Ilíada és un poema temporalment lineal mentre que l'Odissea juga amb el temps fragmentat com ho faria la memòria. A més, Ulisses no ha d'encarar una oposició –simbòlica i real– com la d'Hèctor cap a Aquil·les. En aquest sentit, goso afirmar que l'heroi de l'Odissea representa una forma moderna d'individualitat, capaç de portar fins a les últimes conseqüències els seus actes per tal d'arribar a Ítaca.

Només així s'entén que Ulisses renunciï a la immortalitat quan Calipso li ho proposa amb la intenció de retenir-lo al seu costat. Ateny, doncs, l'heroi, la seva humanitat i en esdevenir un mortal reinventa el concepte de viatge. Un viatge que en realitat esdevé un retorn i que alhora determina la idea de la vida: no hi ha vida sense risc i en arriscar és que t'estimes la vida fins al punt d'acceptar la seva pèrdua; la seva finitud li confereix un valor extraordinari. Per això Ulisses baixa a l'Hades. El viatge, doncs, com a sinònim de la vida: tot viatge és un retorn i així ho és la vida en la seva relació constant amb l'origen de les coses.

I és que no me'n puc estar, de pensar en el viatge –i en la vida–, ara que l'època estival propicia un “temps lliure” que molts aprofiten per viatjar. Com si a la resta de l'any l'esdevenir de les hores estigués disposat en un ordre preestablert i, per contra, en arribar les vacances, el temps s'alliberés de les nostres servituds. Un temps per entrar “en un port que els teus ulls ignoraven”, en paraules de Kavafis.

I també per “aprendre i aprendre dels que saben”. Aprenentatge, penso, que ens vol nàufrags abans d'arribar, com Ulisses, a la terra d'Esquèria. Una terra on troba Nausica, filla d'Alcínous, rei d'uns súbdits que viuen benaurats una vida regalada a l'empara del seu regne. Temptador romandre-hi. I tanmateix, Ulisses tria de bell nou el periple. El canvi. La incertesa. L'esforç de viure la vida. Ell, doncs, pren una decisió: es compromet i rebutja la quietud d'un indret segur per endinsar-se de ple en la realitat. Al meu parer, una metàfora de la vigent crisi de valors que afecta el món occidental: res no ens és donat i cal guanyar-s'ho tot, fins i tot la Idea que ens motiva i que cal tenir de totes totes.

Així, el relat del descens a l'Hades il·lustra com cap altre les circumstàncies de l'heroi. Viatge en el viatge, la figura èpica d'Ulisses justifica, en endinsar-se en el país dels morts, la seva tria per la vida. Miralles ho explica ben clar, “la manera com viu” recorda “que la vida de l'home és un espai envoltat per la mort; que la mort és condició de la vida com la viuen els humans. El seu retorn és la vida”. I jo afegeixo, el retorn de l'Hades –on troba un Aquil·les afligit–, precisament el lloc d'on ningú torna, confirma aital idea i demostra, en certa mesura, la superioritat de la seva empresa i llur voluntat de poder.

Nosaltres som el límit. Tot està per fer. Cal, doncs, posar-se a prova. Triar com fa Ulisses la pròpia solitud no resulta fàcil. Gimferrer ja ho va dir: “El poema sempre ens supera”. Però el viatge –la vida– ens apropa al repte i abaratir-lo o no depèn de l'actitud de l'home que erigeix el seu relat. Cal ser, retornant a Kavafis, “valent de goig” en l'etern retorn a casa.