Bons insults blancs

¿Oi que deu poder esta­blir-se una relació direc­ta­ment pro­por­ci­o­nal entre la des­a­pa­rició de la cuina tra­di­ci­o­nal (per pura i sim­ple extinció biològica de qui n'havien estat les grans pro­ta­go­nis­tes: àvies, mares, padri­ne­tes) i la pro­li­fe­ració de tot de lli­bres des­ti­nats a pre­ser­var els recep­ta­ris apro­xi­mats d'aque­lles delícies gas­tronòmiques d'antany?

Doncs sem­blant­ment deu esde­ve­nir-se amb la subs­ti­tució de la llen­gua: com més aquesta es veu min­vada en els seus espais comu­ni­ca­tius de col·loquia­li­tat, més de lli­bres apa­rei­xen amb ànim, si més no, de fixar un lle­gat lèxic en vies d'arra­co­na­ment gra­dual.

I vet aquí lla­vors com en un àmbit tan sen­si­ble a l'aban­do­na­ment com és ara el d'insults i de bro­fe­ga­des, sor­gei­xen obres des­ti­na­des a con­tra­res­tar-ne la pèrdua amb la deguda constància escrita. N'és una la de Pere Ver­da­guer: Dic­ci­o­nari de renecs i parau­lo­tes (Per­pinyà: Lli­bres del tra­bu­caire, 1999). Inven­tari copiós i fins profús, equi­pol·lent en aquest camp semàntic d'allò que el Dic­ci­o­nari Alco­ver-Moll és en relació amb el con­junt diacrònic i diatòpic de la llen­gua tota.

Una altra, de ben recent, és Llamp de llamp de rellamp de con­tra-rellamp! de Joa­quim Ven­talló. Aquest, amb el pre­text de tra­duir al català les aven­tu­res de Tintín, d'Hergé, i de la neces­si­tat de tro­bar equi­va­lents a les efu­si­ons impre­catòries del capità Had­dock, va crear un riquíssim i variat reper­tori d'impro­pe­ris, ara aple­gat en forma de lli­bre per A Con­tra Vent Edi­tors.

Si en l'apor­tació de Ver­da­guer, extreta del tumultuós cabal de l'idi­oma, tot hi té cabuda, en la de Ven­talló, fruit tant de l'obser­vació de la llen­gua viva com de la pro­posta teòrica, sols hi tro­bem allò que avui en diríem política­ment cor­recte. Repre­senta el màxim grau d'insul­to­lo­gia accep­ta­ble pels par­ti­da­ris de la Lliga del Bon Mot.