En què creus tu?

“Tres passions simples però irresistiblement fortes han governat la meva vida: el desig d'amor, la cerca de coneixement i una aflicció insuportable pel sofriment de la humanitat”. Amb aquest inici de la cèlebre autobiografia de Bertrand Russell comença el pròleg Fernando Broncano a l'edició d'En què crec jo, traduïda per primer cop en català per Proteus, en versió de Mercè Capdevila.

Tot i ser un idealista, no hem d'oblidar que Russell va ser matemàtic i una de les especialitats que va conrear com a filòsof va ser la lògica. La lectura estiuenca d'aquest irresistible manual m'ha fet recordar quan el seguíem i el valoràvem perquè era capaç d'introduir-nos en una plataforma vital ètica sense adduir fórmules ideològiques que havien dut el món a l'apocalipsi. Ferm defensor de la pau durant la Guerra Freda, Russell no era un somiatruites que ens volgués sotmetre a la natura com els hippies. Heterodox, el pensador podia associar Déu a la veu de la consciència o reflexionar que el model històric més recomanable era la llibertat d'Atenes per davant del despòtic Imperi Romà. Enmig de la dissuasió nuclear que va marcar moltes dècades de la postguerra, el nostre home deia que una de les principals preocupacions dels moralistes científics ha de ser combatre la por, “mitjançant un augment de la seguretat i fomentant el coratge”. En una civilització dominada pels porucs o els temeraris, una educació que equilibrés les pors dels humans ens faria sens dubte més feliços i intel·ligents.

En qualsevol cas, llegir Russell seria un bon antídot perquè indueix al respecte i al diàleg. En comptes de tants debats sobre els ordinadors a les aules, ens podríem preguntar sobre la possibilitat que els nois memoritzessin aquestes lliçons. Resulten lleugeres i aclaridores, més digestives que un programa de televisió. Ens poden amenitzar sota el para-sol. Només costen 12 euros!