La plaga

La rea­li­tat s'ha tor­nat tan can­vi­ant, que quan escrius un arti­cle amb més d'un dia de distància tens la sen­sació que que­darà anti­quat. No sé si és defor­mació pro­fes­si­o­nal o que el ritme dels esde­ve­ni­ments superen la per­cepció de qui els rep. En defi­ni­tiva, passa més o menys el mateix que ha pas­sat sem­pre: desi­gual­tats soci­als i revo­lu­ci­ons que subs­ti­tu­ei­xen uns tirans per uns altres. Un amic sem­pre apro­fita la pri­mera ocasió que té per afir­mar que en rea­li­tat som una plaga i que no hi ha solu­ci­ons perquè els com­por­ta­ments són idèntics als dels ini­cis de la huma­ni­tat. El que suc­ce­eix a Síria no dife­reix de Líbia, Tunísia, Egipte i els altres països. El brot de Lon­dres va ser idèntic que els que va haver-hi a París. Les auto­ri­tats par­len només de bre­to­la­des –ho són i molt–, però cal recor­dar que l'estat d'indig­nació gene­ra­lit­zat és a causa d'un estat de coses inac­cep­ta­ble, per exem­ple que l'espe­cu­lació i el roba­tori l'hagi d'assu­mir la gent honesta. També cal denun­ciar que la soci­e­tat és plena de gan­duls i que molta gent s'ha acos­tu­mat a cobrar per no fer-hi res. És accep­ta­ble? Si habi­tues algú a pagar-li sense dema­nar-li res a canvi, que n'espe­res? Excepte a dis­ca­pa­ci­tats i anci­ans, cal­dria no donar ni un euro a ningú a canvi de res. Ni pen­si­ons vitalícies, ni minus­va­li­de­ses ni pres­ta­ci­ons tem­po­rals d'atur: cadascú a mida de les seves pos­si­bi­li­tats. Així acon­se­guiríem dig­ni­fi­car el tre­ball i que els fun­ci­o­na­ris s'encar­re­gues­sin de bus­car ocu­pació a tot­hom, ni que fos­sin peti­tes i impor­tants tas­ques com acom­pa­nyar gent gran, nete­jar espais públics, eli­mi­nar pin­ta­des de les parets... Fa anys es par­lava de la civi­lit­zació de l'oci, però això ha cadu­cat abans que els seus pro­fe­tes. Hi ha massa gent només pre­o­cu­pada per les cer­ve­se­tes i entre­te­nir-se, i massa feina a fer.