Revinent

Qui revé avui en aquesta colum­neta, a cent anys i un dia de la seva ruti­lant apa­rició (exac­ta­ment el 23.​VIII.1911), és ni més ni menys que La Ben Plan­tada, aquell d'antuvi diver­ti­mento esti­val (va pro­lon­gar-se fins al 5 d'octu­bre del mateix any) des­ti­nat a con­ver­tir-se (com ja hi ha qui ha for­mu­lat) en la subli­mació estètica de l'ètica nou­cen­tista.

Poques obres, ni tan sols del mateix Xènius, han anat acom­pa­nya­des de tanta polèmica en pro i a la con­tra com aquesta anti­no­vel·la. Encara ara, un de tants temes pos­si­bles d'ins­truc­tiu que­fer acadèmic –doc­to­ral– fóra el res­se­gui­ment de la recepció, fins als nos­tres dies, d'aquesta cre­ació de l'Ors més com­promès amb la causa del cata­la­nisme polític de fili­ació bur­gesa de començaments del XX.

(Re)lle­gir-se-la a hores d'ara pot ser vist com un exer­cici d'arque­o­lo­gia literària. Però no pas d'aque­lla arque­o­lo­gia reduc­ti­va­ment iden­ti­fi­ca­ble amb l'estudi de des­pu­lles inerts. Sinó d'aque­lla que, gràcies al conei­xe­ment deri­vat del con­trast entre un pas­sat debo­lit i un pre­sent vivíssim, ens ajuda millor a enten­dre'ns en l'avui des de l'ahir.

Un ahir, en aquest cas (turisme casolà, costa medi­terrània, esti­ueig patri­ar­cal), irre­mis­si­ble­ment sucum­bit davant els can­vis des­en­ca­de­nats ja a par­tir dels anys sei­xanta. I que sols podem recu­pe­rar ima­gi­na­ti­va­ment.

Però no pas per aspi­rar a tor­nar-hi. Ans per millor ado­nar-nos de com mal­grat l'actual degra­dació ambi­en­tal de la façana marítima, el turisme de bor­rat­xera, la des­per­so­na­lit­zació del pai­satge i de la demo­gra­fia que el pobla, no ens tro­bem pas pit­jor, en con­junt i glo­bal­ment, que en la Cata­lu­nya aque­lla de la total sub­or­di­nació de la dona, de la tallant dis­cri­mi­nació entre clas­ses soci­als, de les con­ven­ci­ons morals enga­va­nya­do­res. El món de La Ben Plan­tada.