L'últim català

Heri­bert Bar­rera, l'últim repu­blicà es titula una bio­gra­fia publi­cada el 2006 per Genís Sinca (Columna). Ara vénen ganes de dir que s'ha mort l'últim català. Fla­vius Aetius, el gene­ral que va vèncer Àtila en la bata­lla dels Camps Catalàunics (451), ha pas­sat a la història com “l'últim romà” perquè a les aca­ba­lles de l'Imperi va acon­se­guir fre­nar per un breu període les ame­na­ces exte­ri­ors i tenia la vir­tut i la intel·ligència mili­tar i política pròpia dels millors temps de Roma. De la mateixa manera, i sense por­tar l'ana­lo­gia més enllà de l'expressió, podem par­lar de Bar­rera com de l'últim català, no perquè encarni cap exclu­siva moral, ni perquè s'hagués arro­gat cap repre­sen­ta­ti­vi­tat extra­or­dinària, ni perquè la seva acció política fos la quinta essència de la cata­la­ni­tat, sinó perquè no tor­na­rem a veure gent com ell. Venia de molt lluny, de quan la política no era un joc de com­pli­ci­tats per fer la viu-viu sinó que reque­ria tremp i exem­pla­ri­tat. La seva iden­ti­fi­cació amb “la ciu­tat d'ide­als que volíem bas­tir”, per dir-ho amb un vers de Màrius Tor­res, està fora de dub­tes i no l'emmas­ca­rarà cap enca­te­ri­na­ment tota­li­tari ni cap tràfic de mes­qui­ne­ses. No va bus­car més pro­ta­go­nisme que l'indis­pen­sa­ble per recor­dar-nos quants llençols perdíem a cada bugada, i fins i tot quan ja tenia edat perquè l'obli­des­sin va pre­fe­rir arris­car-se a la des­qua­li­fi­cació i al menys­preu. “Va viure la guerra, la presó, l'exili i final­ment la victòria”, ha escrit el pre­si­dent Mara­gall en el lli­bre de con­dols. Més aviat no, la consciència de la der­rota, que les guer­res no es per­den en va, el van acom­pa­nyar fins a l'últim moment, i no va con­si­de­rar cap victòria el seu pro­ta­go­nisme ins­ti­tu­ci­o­nal; hi era com qui fa un matri­moni de con­veniència però no té cap il·lusió sobre l'amor del cònjuge ni encara menys sobre el res­pecte que li té el sogre. Fa deu anys, ho recor­dava aquí mateix Enric Vila, ens “va avi­sar del preu del mul­ti­cul­tu­ra­lisme i de la immi­gració abans que Merkel, Came­ron o Sarkozy”, quan molts cata­lans ja se n'ado­na­ven però encara no s'atre­vien a par­lar; encara ara el cata­la­nisme té aquest debat pen­dent, i segu­ra­ment ja és massa tard ni queda ningú per plan­te­jar-lo.

“L'últim romà” va defen­sar un empe­ra­dor que el va trair i una Roma massa debi­li­tada per refer-se, però ínti­ma­ment obli­gat, mal­grat tot, a ser fidel fins al final.