Els forats i les gelosies

Els fets són els fets: avui molts joves, quan van ves­tits, sem­bla que no es ves­tei­xen. N'hi ha que ense­nyen el cul, n'hi ha que ense­nyen genolls i cui­xes, n'hi ha que es decan­ten pel melic i el ven­tre. Els més enragés de tots com­bi­nen roba i forats de la nou del coll fins als peus. En la cons­trucció d'això se'n diu una gelo­sia. S'havien fet amb llis­tons i ara hau­ria de tele­fo­nar al meu amic San­josé perquè m'expliqués amb què les fan avui els pale­tes. Les gelo­sies ser­vei­xen per poder veure sense ser vist. Tra­di­ci­o­nal­ment, des d'una fines­tra. Just és el cas con­trari de molts joves d'ara: siguin on siguin, dei­xen sovint que els vegis, però dei­xen clar també que ells ni et miren. La gran diferència entre fills i pares? Els joves d'abans només marcàvem. Marcàvem paquet, marcàvem pit, marcàvem cul. Els d'avui, ense­nyen molt més, però, gene­ral­ment, es des­mar­quen. Dels estu­dis, del tre­ball, de la política, dels des­per­ta­dors… En això també són dife­rents dels que vam ser joves fa anys. Ja sé que ni tots els d'avui són tal com es diu, ni tots els d'abans érem tal com es diu que érem: però és la fama que uns i altres tenim i això és impor­tant de tenir. Sobre­tot, si el jove de qui estic par­lant viu o ha vis­cut en un país tan interes­sant com el nos­tre, pàtria honorífica de les gelo­sies. (He escrit país en un sen­tit ampli, de car­net d'iden­ti­tat, per enten­dre'ns, inclo­ent-hi Cas­te­lla i altres colònies gràcies a les quals Cata­lu­nya pot tenir matèries pri­me­res, ven­dre el que fabrica i viure a cos de rei). Però els fets són els fets: dels joves d'avui, pocs dels grans espe­rem que en surti res de bo. Dels joves que vam mar­car pit, cul i paquet n'ha sor­tit la Cons­ti­tució, que ja no és jove tam­poc, que no sem­bla tam­poc que sigui prou bona, però que tot fa pen­sar que con­ti­nuarà mar­cant-nos.