Nedadors engrillonats

Vuit desnonaments diaris a les comarques gironines amb gairebé tres mil hipoteques executades durant l'any passat és un drama social de primer ordre. Les dades corroboren que la bombolla immobiliària no només ha llegat urbanitzacions fantasma i edificis buits o inacabats, sinó que deixa al carrer famílies que ho perden tot, i no queden alliberades del deute. Com que amb la legislació espanyola el comprador respon per la totalitat del deute contret, quan la subhasta de l'habitatge embargat no el cobreix la família desnonada continua devent diners. Tornar a començar de cap i de nou és dolorós, però possible. Ara, com es fa quan estàs encadenat a un deute, i per uns béns que has perdut? Com sura un nedador engrillonat? Es pot dir que les responsabilitats de la bombolla immobiliària estan molt repartides i es poden exposar arguments contra la dació econòmicament impecables, però el problema social i humà hauria de ser prioritari. La normativa funcionava en època de vaques grasses. Mentre els preus pujaven, quan es venia o subhastava l'habitatge de qui no podia pagar, el banc cobrava el que li corresponia i la resta era per al propietari desnonat. Ara ens trobem amb les conseqüències d'un mercat hiperinflacionista, amb habitatges sobrevalorats i hipoteques que cobrien més enllà del percentatge raonable del valor dels immobles, o que sovint el superaven. Un dels arguments contra la dació en pagament apunta que les condicions d'accés al crèdit es restringirien. D'acord. Que no va ser l'excés de facilitats, l'excés de risc de moltes operacions, l'excés de confiança en el baix preu del diner i en el creixement econòmic el que ens va dur al col·lapse? Es diu que als països on la pèrdua de l'habitatge cancel·la la hipoteca el percentatge de propietaris és menor que el de l'Estat espanyol, però el mercat de lloguer deu ser més dinàmic, i això no és negatiu per se. Potser podrien conviure els dos sistemes i que cada ciutadà –adequadament informat– decidís quin li convé més. No deu haver-hi solucions màgiques, però sí que hi ha dues qüestions elementals. 1) Els drames familiars –especialment els relacionats amb malalties i situacions personals greus– no es poden valorar en termes estrictament econòmics. 2) Si dels fracassos no n'aprenem res, no només seran dolorosos, sinó inútils, que és pitjor.