Estats fallits

Quan par­lem d'un estat fallit, des del punt de vista de la ciència política, ens refe­rim a un estat que no és capaç d'assu­mir les seves res­pon­sa­bi­li­tats bàsiques intrínse­ques de la seva con­dició sobi­rana. De fet, hi ha un índex per a ava­luar els estats que podrien esde­ve­nir estats fallits pro­po­sat per l'equip de reflexió (think tank) nord-ame­ricà The Fund for Peace, que con­si­dera que la soli­desa d'un estat és impres­cin­di­ble per a una con­vivència en pau. Es tracta d'un grup de qua­tre indi­ca­dors soci­als, sis indi­ca­dors polítics i dos indi­ca­dors econòmics.

Entre els indi­ca­dors soci­als hi ha les pres­si­ons demogràfiques, que inclo­uen, per exem­ple, l'alta den­si­tat de població i els pro­ble­mes que genera d'ali­men­tació, medi­am­bi­en­tals, de llui­tes pel ter­ri­tori, mobi­li­tat o con­trol de llocs sagrats. Un altre indi­ca­dor social és el movi­ment mas­siu de població a causa de guer­res, fam, llui­tes tri­bals i qüesti­ons simi­lars, però també pro­ble­mes deri­vats de la recepció d'alts per­cen­tat­ges d'immi­gració en ter­ri­to­ris que no tenen el poder d'esta­blir polítiques de con­trol. A més, hi tro­bem temes rela­ci­o­nats amb injustícies històriques no solu­ci­o­na­des i pèrdua de talent intel·lec­tual, pro­fes­si­o­nal o polític que emi­gra, man­cat de futur.

Els dos indi­ca­dors econòmics par­len de pèrdua de nivell econòmic, ocu­pa­ci­o­nal o edu­ca­tiu glo­bal en grans grups de població, i també de crisi econòmica severa d'una soci­e­tat com a tal.

I els indi­ca­dors polítics mesu­ren el grau de crim i cor­rupció; trans­parència i reti­ment de comp­tes; salut democràtica (per­cen­tat­ges d'abs­tenció, repre­sen­ta­ti­vi­tat, etc.); dete­ri­o­ra­ment dels ser­veis públics; vio­lació dels drets humans (inclo­ent-hi els cul­tu­rals); segu­re­tat interna; segu­re­tat externa, i aug­ment d'elits sectàries.

L'estat con­si­de­rat més fra­cas­sat l'any 2011 és Somàlia, que es dis­puta aquest lloc amb el Sudan durant els dar­rers anys; el més sòlid, Finlàndia.

L'índex esta­bleix qua­tre cate­go­ries d'estats, de pit­jor a millor. L'Estat espa­nyol se situa en la ter­cera cate­go­ria, amb tendència a anar a pit­jor; Por­tu­gal està millor; Grècia i Itàlia, encara que se situen en la mateixa cate­go­ria que Espa­nya, estan pit­jor.

Si tinguéssim més espai per a l'anàlisi i poguéssim afe­gir altres indi­ca­dors, pot­ser més rela­ci­o­nats amb la consciència col·lec­tiva, veuríem que els estats fallits també són els que no han cre­gut en ells matei­xos. D'altra banda, l'índex ana­litza només els estats que les Naci­ons Uni­des reco­nei­xen com a tals i deixa al marge Pales­tina, Taiwan, Xipre del Nord, Kosova i el Sàhara. Pot­ser seria interes­sant ana­lit­zar també les cau­ses que han impe­dit que un deter­mi­nat ter­ri­tori esde­vin­gui estat. En tro­baríem unes quan­tes, segur, perquè, per exem­ple, entre els ter­ri­to­ris que l'índex deixa de banda, Taiwan no és un estat reco­ne­gut, però fun­ci­ona.

Seria interes­sant, doncs, tenir un índex que ens per­metés ava­luar per què deter­mi­nats ter­ri­to­ris no han estat mai capaços de cons­truir un estat mal­grat que s'han cre­gut que pel fet de tenir el somni d'inde­pendència mai no l'han pogut fer rea­li­tat. Acabo de lle­gir una pin­tada en una paret que diu: “El somni és el destí.” Segu­ra­ment té raó, però em sem­bla que l'experiència ens demos­tra –a tots els nivells i en qual­se­vol situ­ació– que si el somni, real­ment impres­cin­di­ble per a començar, no se sap pla­ni­fi­car, no se sap trans­for­mar en pro­jecte, en full de ruta, acaba en frus­tració.

La pre­gunta d'avui, 12 de setem­bre, és ine­vi­ta­ble: on seríem nosal­tres si més enllà del somni haguéssim pogut con­tro­lar el nos­tre destí?