Profecies malèvoles i malsons alemanys

Divendres passat va dimitir Jürgen Stark, economista en cap del BCE, per discrepàncies amb JC Trichet, el president de la institució, respecte de la conveniència de comprar deute públic italià i espanyol. El passat mes d'agost el BCE ja va comprar importants quantitats de deute d'aquests països i possiblement ho tornarà a fer aviat.

Stark s'hi oposa perquè la mesura va en contra de l'ortodòxia econòmica. I té raó. Segons aquesta ortodòxia els bancs centrals s'han de limitar a controlar la inflació i en canvi han de defugir qualsevol pressió política per finançar els dèficits públics dels estats. Hi ha abundants exemples en la història de bancs centrals que han estat supeditats al poder polític i que quan aquest ha gastat massa diners ha donat ordre al seu banc central que li comprés el deute que emetia. Per dir-ho de manera planera, això és equivalent que el banc central fabriqui bitllets per tal de pagar les despeses de l'estat. I és terriblement inflacionari. De fet, totes les hiperinflacions de la història han estat causa d'aquest fet. Des de l'alemanya de la dècada d'entreguerres fins a les llatinoamericanes dels anys vuitanta. A més, si l'estat es refia d'aquest recurs encara és menys curós amb els seus comptes i el dèficit públic es fa més elevat. Les grans inflacions acaben llavors enquistades. De fet, aquestes grans inflacions no són més que una manera per la qual tota la població paga el deute de l'estat. Ho fa amb la pèrdua de poder adquisitiu que li suposa la inflació elevada i descontrolada. Els ciutadans alemanys van acabar pagant via hiperinflació les reparacions de la Primera Guerra Mundial que estaven a l'arrel dels grans dèficits de l'estat, aquest empobriment va portar al malson del nazisme. Els ciutadans llatinoamericans van acabar pagant la gestió irresponsable i la despesa excessiva dels seus governs als anys 80 fins al punt que van desaparèixer les classes mitjanes.

És per evitar aquestes situacions que des de fa unes quantes dècades s'ha anat concedint total independència als bancs centrals per portar a terme la seva tasca, controlar la inflació i desvincular-los del poder polític. Això ho van fer als anys 80 i 90 del segle passat els Estats Units, Japó, Alemanya i progressivament gairebé la totalitat de països desenvolupats i en desenvolupament. I amb aquesta independència va néixer el nostre Banc Central Europeu.

Cal tenir en compte, però, que en circumstàncies excepcionals aquesta ortodòxia es pot deixar de banda o fins i tot convé deixar-la de banda. La crisi econòmica originada el 2007 és una d'aquestes circumstàncies excepcionals: la Reserva Federal va comprar importants volums de deute públic i de títols de tota mena del sector privat per evitar una fallida en cadena de tot el sistema financer.

I aquí és on s'ha produït el desacord entre Stark i Trichet. El primer considera que cal tornar a l'ortodòxia i el segon creu que amb la crisi del deute sobirà la zona euro encara es troba en circumstàncies excepcionals que requereixen mesures no ortodoxes del BCE.

És possible que Grècia o alguna altra petita economia europea no pugui fer front al seu deute, però economies com Itàlia o Espanya, amb uns tipus d'interès raonables, són solvents. Malauradament, els tipus d'interès no són raonables i aquesta és l'excepcionalitat. I es dóna perquè l'arquitectura institucional de l'euro no està prou afermada. Per què sinó el Regne Unit no està experimentant cap crisi de deute sobirà? L'endeutament públic britànic és superior a l'italià i a l'espanyol. I tot i que és cert que les perspectives de creixement de l'economia britànica són una mica millors, no hi ha cap mena de problema als mercats amb els títols britànics, que poden pagar un interès gairebé tan baix com els alemanys o nord-americans. El motiu és que els inversors estan segurs que el Regne Unit no farà fallida. Abans de deixar de pagar, el Banc d'Anglaterra compraria grans quantitats de bons. Evidentment això seria inflacionari i, per tant, tots els ciutadans britànics serien els qui acabarien pagant el deute. Però als inversors no els interessen els ciutadans britànics, els interessen els seus ingressos. I per a ells seria una millor notícia un augment de la inflació al Regne Unit que veure reduir el valor dels seus títols en, diguem, un 30%.

En canvi els inversors internacionals sí que temen una fallida italiana o espanyola, perquè no veuen clar que el BCE continuï comprant bons d'aquestes economies. I amb aquest temor poden provocar la fallida en demanar un tipus d'interès creixent per als títols d'aquests països que portarien les seves finances públiques a una situació insostenible. La famosa profecia que es compleix ella mateixa. I perquè la profecia no es faci realitat cal una intervenció del BCE comprant deute. Va en contra de l'ortodòxia, però en aquest moment no hi ha perill que la inflació repunti a Europa o que el BCE perdi la seva reputació. El que està en perill és la moneda única. I si aquesta deixés d'existir, de què li serviria la reputació al BCE si en realitat també ell hauria deixat d'existir? Cal desmentir les profecies i evitar que aquestes, en fer pujar els tipus, facin insolvents països que sense aquestes profecies són solvents.