Mesquites? Sí, gràcies

La llibertat religiosa és un dels pilars bàsics de qualsevol sistema democràtic i, per tant, discriminar la petició de construir esglésies, oratoris o llocs de culte –depenent de quina religió és la que ho demana– és un atemptat contra un dret fonamental. La modificació de la llei de centres de culte de Catalunya no ho especifica així, en la seva lletra, però sí en el seu esperit. Per una banda, a les esglésies catòliques ja existents –més de 6.700 a Catalunya– se'ls allarga el període per fer les modificacions arquitectòniques necessàries per complir els requisits mínims de seguretat i accessibilitat (ben fet, perquè el patrimoni arquitectònic de l'Església catòlica a Catalunya és enorme i caríssim de mantenir). Però als nous centres religiosos –evangèlics, protestants i, sobretot, musulmans– se'ls fan les coses més difícils. En el fons, no són els evangèlics els que fan por (ja tenen oberts més de 600 centres a Catalunya), sinó els musulmans. Ningú no vol que es construeixi una mesquita al costat de casa seva, ni a Lleida, ni a Salt, ni a Torroella de Montgrí. Hi ha un component racista en aquest rebuig, però també hi ha un seguit de greuges comprensibles. Els veïns tenen por que, amb una mesquita al seu barri, canviï la composició ètnica del seu veïnat, hi hagi aglomeracions de gent, sorolls i, fins i tot, en algun cas extrem es pot témer per una degradació de la zona o perquè baixin els preus dels immobles. Ja em perdonaran que no busqui eufemismes i escrigui així de clar. Crec que molts autòctons ho veuen d'aquesta manera i, precisament, els ajuntaments escolten les reticències dels veïns i intenten evitar la construcció de cap mesquita en el seu terme municipal. Però com que tots pensen així, els ajornaments en la construcció de mesquites encara agreugen més la situació.

Els musulmans es veuen obligats a reunir-se i pregar en solars o campaments provisionals que no compleixen unes condicions mínimes de seguretat i higiene. Així s'alimenta més el mite de la mesquita marginal, allunyada del centre urbà i on finalment s'hi va assentant un recel malaltís contra la població local que discrimina els seguidors de l'islam. Tenim tots els elements per al conflicte ¿És això el que volem?

La llei de centres de culte aprovada l'any 2009 no era la panacea. Els problemes d'integració dels musulmans en una Europa que es fonamenta en una tradició sobretot cristiana són més profunds que això. Hi ha dificultats serioses per encaixar valors de vegades contradictoris, a més de tots els elements socials associats a la immigració. Però, almenys, l'obligatorietat de tots els municipis de reservar sòl per construir-hi llocs de culte obligava els ajuntaments a assumir la seva responsabilitat. També així es facilitava la construcció de temples i oratoris més petits, i més vinculats a l'estructura urbana de cada municipi. Si volem que algun dia hi hagi un islam català, amb imams lligats al nostre territori i que facin compatible la seva religió amb els nostres valors i costums, només ho aconseguirem deixant que s'acostin a casa nostra. A França, on ens porten uns anys d'avantatge en la convivència amb l'islam, estan lluitant precisament contra aquesta segregació. I el partit de Nicolas Sarkozy –gens sospitós d'islamofília– ha presentat un projecte per retirar als ajuntaments la competència per decidir sobre la construcció de mesquites. De fet, fins i tot proposen que les administracions públiques puguin fer d'avaladores en els crèdits de les comunitats religioses per construir els seus llocs de culte, amb l'objectiu de posar fi a la dependència dels musulmans francesos del diner de l'Aràbia Saudita o del Marroc. Potser podríem veure què fan els nostres veïns europeus abans de caure nosaltres també en els seus errors. Per tant: Mesquites? Sí, gràcies. Tantes com faci falta, perquè l'alternativa a no construir mesquites és molt pitjor.