Mort d'un Mestre

Per una de tan­tes iro­nies de la vida, sovint són els més grans mes­tres els qui amb prou fei­nes n'han tin­gut; almenys d'una manera reglada, sis­temàtica, pro­fes­si­o­nal. Són aquells estu­di­o­sos, doncs, que, en gran mesura, han hagut de for­jar-se en l'auto­di­dac­tisme, al marge de llur dedi­cació labo­ral. I que després s'han bol­cat a pro­di­gar entre tot­hom, gene­ro­sos, els amplis conei­xe­ments tan voca­ci­o­nal­ment adqui­rits.

Ramon Amigó i Anglès, des­a­pa­re­gut sob­ta­da­ment diven­dres pas­sat, als 86 d'anys d'existència pletòrica, sobre­ei­xit encara de pro­jec­tes i de vita­li­tat, era un d'aquests.

Ads­cri­vi­ble per raons d'ofici a la franja mit­jana-alta de qual­se­vol altre white-collar, aviat la seva consciència de país va dur-lo a interes­sar-se'n viva­ment per la llen­gua, en temps del més dur fran­quisme. Si per causa de la per­vivència d'aquest hi ha ara qui con­ti­nua tor­pe­di­nant aque­lla tant com pot, és gràcies també a l'acti­visme des­ple­gat aquells anys sòrdids per gent com en Ramon Amigó que hi ha també avui qui té per abso­lu­ta­ment irre­nun­ci­a­ble la immersió lingüística.

Al cos­tat d'aquesta seva tasca eficaçment divul­ga­tiva, Amigó va anar tan­ma­teix con­ver­tint-se mica a mica en un con­su­mat expert en onomàstica, si no en el qui més (Coro­mi­nes a banda, ell per si sol una galàxia tota altra).

L'impor­tant gruix de les seves publi­ca­ci­ons és només com­pa­ra­ble al saber que, de manera des­in­te­res­sada i amena, impar­tia en ami­cal con­versa. Val­gui com a sim­ple mos­tra d'aque­lles la Intro­ducció a la recerca en toponímia i antro­ponímia (PAM: 1999), obra d'interès tant refe­ren­cial com meto­dològic. I, com a exem­ple de la seva ruti­lant cau­se­rie, l'èxit d'audiència obtin­gut per la tertúlia L'Orques­tra de Cata­lu­nya Ràdio el diven­dres del curs 1991-1992 que ell hi va anar de con­vi­dat.

Sense Ramon Amigó, aquest país –els qui el volen tal i no pas colònia– s'ha que­dat dolo­ro­sa­ment més sol.