On vas, PSC?
El pitjor que li pot passar a un partit, és no saber el que vol. D'uns anys ençà, aquest mal afecta moltes organitzacions polítiques. No cal dir que CiU viu desorientada entre el peix al cove i la fermesa nacional, i sobrepassada per l'enrenou econòmic. Que al PP, hi ha un sector que ja tremolen per l'herència socialista malgrat l'aparent seguretat i l'habitual prepotència. Que la gent d'Iniciativa i Izquierda Unida ja fa molts anys que naveguen pels mars de la indefinició, però amb vista al 20-N, encara més, degut a l'aparició d'un partit netament ecologista, i la manera desdibuixada que l'esquerra obrera i sindicalista es mou davant el tsunami financer. I què dir dels cops de timó d'ERC, que ni amb vuit anys d'experiència de govern, no ha trobat la velocitat de creuer necessària per assolir l'objectiu independentista, tres vegades escindida, i ara potser tres vegades reunificada.
Però si hi ha un partit que fa patir –i la cosa no ve d'ara, sinó ja de les primeres eleccions catalanes, que va guanyar Joan Reventós–, és el PSC, fruit de la trobada de tres partits antifranquistes, PSC-Congrés, PSC Reagrupament, del malaguanyat Josep Pallach, i la federació catalana del PSOE. Doncs bé, a aquest partit la maionesa no els ha quallat mai. Entre el sector burgès il·lustrat i catalanista, el sector obrerista i el sector espanyolista hi ha hagut un pacte pel poder, però no una autèntica unió. Mentre eren a l'ombra de la llarga travessa pujolista, el fet de tenir el poder municipal, i les diputacions, va permetre que el partit visqués una certa tranquil·litat, sota el comandament del sector burgès/catalanista, i que a Madrid s'anés de la mà del PSOE sense problemes. Quan, però, els altres sectors, ja bregats gràcies a l'exercici dels càrrecs públics, van assaltar la direcció del partit, es van trobar que per ells sols no podien assolir la Generalitat, i van tenir la mala pensada, per a ells, de demanar a en Pascual Maragall que es posés a davant. A empentes i rodolons van aconseguir el seient anhelat, però immediatament es van haver de posar les mans al cap: Maragall va impulsar un nou Estatut que la major part de la direcció no veia necessari.
Els tripijocs d'aquesta direcció, liderada pel llavors primer secretari José Montilla, en lluita amb CiU, per fer que el riu federalista no es desbordés, van acabar amb un salt mortal: l'expulsió de Maragall, la presidència de Montilla i el plet de l'Estatut al Tribunal Constitucional, moviment que va començar a empènyer sectors de la societat catalana cap un sentiment independentista fins llavors inèdit, amb el qual la direcció del PSC no combregava gens. El cim d'aquesta contradicció fou la defensa pública de l'Estatut que féu Montilla i el final, trist, de la manifestació convocada per ell mateix, que el va sobrepassar. La cirereta, que pocs dies després el PSC era incapaç de votar a Madrid de manera independent del PSOE. Així és que Montilla, a qui tothom li alabava la discreció i l'aparent solvència, va perdre en una legislatura el que havia costat vint-i-quatre anys d'assolir. Perquè és impossible anar en dues direccions al mateix temps.
Doncs d'això aviat farà un any. I res no s'ha mogut. Després de l'estrepitosa derrota, tot els que eren segueixen allí, com mobles al mig del passadís. I ara ens assabentem que Montilla serà designat senador a Madrid, que Corbacho s'està pensant anar al Senat, que Zaragoza anirà de dos de la ministra Chacón. Tots a Madrid la propera legislatura; d'això se'n diu fugir i deixar les cabres. Mentrestant, a les municipals van tornar a perdre vot a favor del PP, un moviment electoral previsible atès el nou fervor independentista de la societat catalana. I ningú no ha alçat cap veu. No només és així, sinó que insignes noms del sector catalanista s'han pràcticament donat de baixa, com el Sr. Castells. O el Sr. Mascarell, ara a sou de CiU. I ara esperen que passi el 20-N, on la patacada electoral és més que previsible, perquè no només pagaran l'efecte de la crisi, sinó també l'efecte del seu tortuguisme i falta de rigor. I llavors pretenen fer un congrés: amb qui, dic jo? I cap a on? Tal com estan les coses, això exigeix o bé una total refundació, o bé, com és molt previsible a mitjà termini, l'escissió. Molt trist. Perquè per a molts sectors de catalans, el PSC era el partit obrerista i il·lustrat alhora, català i federal, que donava cohesió social. Però no ha pogut ser. Els auguris, doncs, per la pau social a Catalunya, són foscos. Però que ningú no somrigui, perquè això de CiU pinta també molt malament: uns i altres (i el tema de fons és la independència) hauran de decidir què volen ser quan siguin grans.