D'aquí o de qui

Ni tot un con­tra­po­der com el sis­tema comu­nista va acon­se­guir de fer amb el capi­ta­lisme gaire més que dul­ci­fi­car-lo. Per tant, no s'hi val a plànyer-se que mol­tes coses siguin com són. La llei de l'oferta i la demanda i les lleis del mer­cat, per exem­ple. Tens això i en dema­nes tant, i te n'ofe­rei­xen quant; i si sí, sí, i si no, no. Pas res a dir-hi. La com­pren­si­ble –i necessària– repulsa salta només quan es pretén ama­nir les des­car­na­des regles de joc amb pseu­do­fi­lo­so­fies.

Però millor que anem al gra de la cosa. Hi ha qui té en pro­pi­e­tat una obra cer­ta­ment menor, però en qual­se­vol cas dotada d'un fort poder icònic, del genial arqui­tecte: un banc de seure-hi. Que, per la forma, en la línia de la cadira per ell dis­se­nyada, es nota que li pot ser ver­sem­blant­ment atribuït.

Ve lla­vors que el posseïdor de la tal mera­ve­lla con­tacta amb la ciu­tat natal de l'artista, àvida de l'explo­tació del nom d'aquest i sem­pre dol­guda de no tenir-hi res d'allò que fan pròpia­ment els arqui­tec­tes. I, després de dei­xar-hi en exhi­bició un temps la cobe­jada peça, la posa en venda ni més ni menys que per la fotesa de tres mili­ons i mig d'euros.

El con­sis­tori evi­dent­ment no els té (i quina altra admi­nis­tració muni­ci­pal, naci­o­nal, esta­tal, euro­pea o galàctica podria assu­mir avui tal import davant l'elec­to­rat res­pec­tiu?). Des­pi­tat, qui ja se'n pro­me­tia fer-s'hi la barba d'or, sen­ten­cia: “Serà la segona vegada que la ciu­tat li gira l'esquena a Gaudí” (veg. Diari Més del prop­pas­sat dia 16).

Home, doncs no. L'Ajun­ta­ment de Reus fa san­ta­ment de no dei­xar-se fer xan­tatge emo­ci­o­nal per esti­ra­bots de loca­lisme patri­o­taire impos­tat. Si el banc no pot ser d'aquí, que sigui de qui se'l pugui per­me­tre. Segu­ra­ment algun caníbal ado­ra­dor de fetit­xes i des­co­nei­xe­dor de L'obra d'art a l'època de la seva repro­duc­ti­bi­li­tat tècnica, de Wal­ter Ben­ja­min.