En Trias ho està fent bé

En tota con­versa política surt el nom de l'alcalde de Bar­ce­lona, Xavier Trias, i nor­mal­ment els comen­ta­ris són posi­tius. Després de cri­ti­car el govern per les reta­lla­des dolo­ro­ses, per la seva des­con­cer­tant política comu­ni­ca­tiva o pel bluf d'alguns dels con­se­llers inde­pen­dents, la gent acaba dient... “però en Trias ho està fent bé”. L'alcalde està en mino­ria al con­sis­tori igual com CiU ho està al Par­la­ment de Cata­lu­nya. La diferència entre Xavier Trias i l'exe­cu­tiu d'Artur Mas és que l'alcalde és un gat vell de la política cata­lana i, sobre­tot, que s'ha envol­tat d'un equip de col·labo­ra­dors que no es carac­te­ritza gens pel sec­ta­risme.

Trias no només no va reno­var la seva llista elec­to­ral amb fixat­ges estel·lars –hi va man­te­nir els seus col·labo­ra­dors de la tra­vessa del desert a l'opo­sició–, sinó que ara ha man­tin­gut part de l'estruc­tura de con­fiança política here­tada dels tri­par­tits i bipar­tits d'esquer­res, és a dir, un lle­gat de més de 30 anys. Càrrecs i pro­fes­si­o­nals amb car­net del PSC, ICV i ERC que con­ser­ven la seva funció en l'apa­rell polític de l'Ajun­ta­ment, fet que està gene­rant una adhesió d'aquests mili­tants a la figura i per­sona de Trias. A part de poc sec­tari, l'alcalde de Bar­ce­lona és pragmàtic i fa de la neces­si­tat vir­tut. En temps de pocs recur­sos econòmics, no toca des­a­pro­fi­tar per­so­nal que coneix la Casa Gran perquè el marge de mani­o­bra per fit­xar càrrecs polítics de fora és escàs. Aquesta acti­tud pro­voca una inco­mo­di­tat curi­osa. Es veu que als soci­a­lis­tes no els fa cap gràcia que gent “seva” con­tinuï amb Trias. I als mili­tants naci­o­na­lis­tes que aspi­ra­ven a col·locar-se en la potent maquinària muni­ci­pal, els des­es­pera veure com després de tres dècades espe­rant ara tam­poc no poden tocar cuixa. Més enllà de l'alcalde que des­pista pro­pis i estranys, hi ha de fons una per­versió en la con­cepció del que és l'admi­nis­tració. Els par­tits tenen un sen­tit de la pro­pi­e­tat –els “meus” i els “seus”– que topa amb la com­prensió de la ciu­ta­da­nia. L'admi­nis­tració és de tots.