En Trias ho està fent bé

En tota conversa política surt el nom de l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, i normalment els comentaris són positius. Després de criticar el govern per les retallades doloroses, per la seva desconcertant política comunicativa o pel bluf d'alguns dels consellers independents, la gent acaba dient... “però en Trias ho està fent bé”. L'alcalde està en minoria al consistori igual com CiU ho està al Parlament de Catalunya. La diferència entre Xavier Trias i l'executiu d'Artur Mas és que l'alcalde és un gat vell de la política catalana i, sobretot, que s'ha envoltat d'un equip de col·laboradors que no es caracteritza gens pel sectarisme.

Trias no només no va renovar la seva llista electoral amb fixatges estel·lars –hi va mantenir els seus col·laboradors de la travessa del desert a l'oposició–, sinó que ara ha mantingut part de l'estructura de confiança política heretada dels tripartits i bipartits d'esquerres, és a dir, un llegat de més de 30 anys. Càrrecs i professionals amb carnet del PSC, ICV i ERC que conserven la seva funció en l'aparell polític de l'Ajuntament, fet que està generant una adhesió d'aquests militants a la figura i persona de Trias. A part de poc sectari, l'alcalde de Barcelona és pragmàtic i fa de la necessitat virtut. En temps de pocs recursos econòmics, no toca desaprofitar personal que coneix la Casa Gran perquè el marge de maniobra per fitxar càrrecs polítics de fora és escàs. Aquesta actitud provoca una incomoditat curiosa. Es veu que als socialistes no els fa cap gràcia que gent “seva” continuï amb Trias. I als militants nacionalistes que aspiraven a col·locar-se en la potent maquinària municipal, els desespera veure com després de tres dècades esperant ara tampoc no poden tocar cuixa. Més enllà de l'alcalde que despista propis i estranys, hi ha de fons una perversió en la concepció del que és l'administració. Els partits tenen un sentit de la propietat –els “meus” i els “seus”– que topa amb la comprensió de la ciutadania. L'administració és de tots.