Vells coneguts
Quan tenim una certa edat, un munt de petites històries formen part de les vivències més íntimes, aquells records amb el regust dolç del que foren i que serveixen per mantenir l'esperança que algunes coses encara són possibles. Mantinc bons records de la meva antiga militància partidista i de persones amb les quals vaig compartir carnet i altres conviccions. De les males experiències, que també en tinc, més val no parlar-ne. Però, dels bons records, Alfonso Carlos Comín en forma part d'una manera ben definida, malgrat que només vaig compartir amb ell unes poques reunions en les darreries del franquisme. Talment, per un grup de cristians compromesos en la política, Comín fou un referent imprescindible, de tal manera que fins es creà aquella perversió que no érem gens comunistes, ja que nosaltres érem coministes. Però l'atractiu personal i ideològic del personatge fou suficient com per crear un bloc de convençuts activistes. Comín desaparegué massa aviat, però de tot allò en quedà alguna cosa.
Aquesta setmana he tingut la sort de compartir taula i conversa amb Antoni Comín i Oliveres, fill del que fou líder històric del PSUC, i he de confessar que he tingut sensacions pròpies d'un temps passat i d'una vella coneixença. El jove Comín, a la ratlla de la quarantena, m'ha recordat el seny i la rauxa de l'altre jove que vaig conèixer fa uns trenta-cinc anys mal comptats, quan ens semblava que tot havia de ser possible. Encara més, el nou politòleg està convençut que cal un discurs nou, entroncat en les velles essències de la que fou potent esquerra catalana, des de les eines d'uns partits nacionals que cal redefinir. Comín, reconegut i confessat maragallista, fa quatre mesos ha demanat l'ingrés al PSC i vol jugar a favor de la recuperació i/o definició d'aquest imprescindible espai de la socialdemocràcia catalana.
És bo comprovar que una nova generació està disposada a impulsar la política a partir d'un canvi generacional que ens fa falta, una moguda que comença a observar-se en formacions polítiques de casa nostra, malgrat que costa molt fer forat en les estructures monolítiques dels partits. Amb tot, les joves generacions vénen amb força i els vells polítics hauran de cedir davant el seu impuls. Esperem-ho.
