Filantrops, uniu-vos

Tro­bat a inter­net: “M'acuso de tenir feina (de moment). Un dels meus delic­tes és con­tri­buir men­su­al­ment amb el meu IRPF a la borsa de la Segu­re­tat Social (pen­sant en les jubi­la­ci­ons dels que podrien ser els meus pares). Sóc res­pon­sa­ble de pagar reli­gi­o­sa­ment a Hisenda (l'espa­nyola). Fins ara he con­tribuït amb els meus impos­tos a l'ense­nya­ment públic, a la sani­tat uni­ver­sal, a les des­pe­ses mili­tars (l'OTAN de Rota inclosa). També he pagat per un Senat que repre­senta que ens repre­senta (excu­sa­ble, luxes de nous rics). Amb la paga de Nadal faig pes­se­bres sen­zills (una tra­dició a per­pe­tuar). En sóc res­pon­sa­ble, d'haver esti­rat més el braç que la màniga (ja vaig per l'XXXL). La meva falta ha estat i és creure que un altre món és pos­si­ble (cosa que sem­bla impro­ba­ble). Sem­pre he estat al dia en el paga­ment dels tri­buts muni­ci­pals i he aplau­dit i apos­tat per les millo­res fetes al meu barri (mal­grat els regi­dors d'urba­nisme de torn). Sóc un mal­pen­sat, mai no he somiat que veuríem el via­ducte del tren al seu pas per la ciu­tat de Girona soter­rat (tinc coar­tada: en el fons, Jordi de Juan ja ho veia). També m'acuso d'haver apos­tat per un estat del benes­tar a la medi­terrània (herència per als nos­tres fills i com a reco­nei­xe­ment als nos­tres avis). Sóc cores­pon­sa­ble del boom de la boom­bo­lla immo­biliària; quan els bancs i les cai­xes (ca, què?) ana­ven superbé i ens inun­da­ven de pae­lles les nos­tres cui­nes noves de trinca (ara fal­ten ous per a tanta bate­ria). Sóc dels que aplau­dei­xen el govern cen­tral per l'encert de reti­rar a última hora la cotit­zació en borsa de la Soci­e­dad Esta­tal de Loterías y Apu­es­tas del Estado (estava can­tat que no podia ser, que l'heca­tombe hau­ria estat grossa: dos jocs iguals, allà mateix, es repel·lei­xen). Amb noc­tur­ni­tat i traïdoria miro Intere­co­no­mia i Veo7, i en oca­si­ons Punto Pelota (és el que té la lli­ber­tat d'expressió). He trac­tat de fer la rosca a les agències de qua­li­fi­cació inter­na­ci­o­nals i sem­pre he tin­gut un som­riure per als seus ges­tors (el bon dia i bon vent sem­pre ha estat sonor). No tinc defensa. Espero els Mos­sos sense advo­cat (total, per què?, els d'ofici, ni cobren) asse­gut al tam­bo­ret del moble bar del meu saló, pre­nent una canya, lle­geixo les dar­re­res notícies en el tele­text del plasma que tinc per tele­vi­sor i a l'Ipod rape­gen Delafé y las Flo­res Azu­les Río por no llo­rar.” Déu n'hi do la xarxa.