Tanta brossa per recollir

No serà de malas­tru­gança que dipu­tats i regi­dors cobrin només tretze pagues? El nom­bre tretze té una faceta nefasta que és la més popu­lar, mal­grat que també conté la idea d'inici d'un nou cicle. Pot­ser més que una reducció lineal del seu poder adqui­si­tiu, ens que­daríem més tran­quils si s'incor­porés a llurs sous la retri­bució vari­a­ble en funció dels resul­tats acon­se­guits. I també si es con­vertís en cos­tum el debat sobre les con­seqüències de les deci­si­ons pre­ses, en lloc del tapa­ment recíproc de ver­go­nyes. En una democràcia la irres­pon­sa­bi­li­tat és pri­vi­legi del cap d'estat, els des­as­tres tenen auto­ria regis­trada. A Tor­re­dem­barra, per exem­ple, varen començar a cons­truir un tea­tre per a 500 espec­ta­dors, no l'han pogut aca­bar i ara és un edi­fici fan­tasma. Els diners que s'hi han llençat no es recu­pe­ra­ran mai, esta­ria bé que els qui van pren­dre la mala decisió d'emmer­dar-s'hi tam­poc no se'n recu­pe­res­sin. No hi fa res si tot­hom va actuar amb la decència impres­cin­di­ble, perquè la ingenuïtat en política no és cap vir­tut, i més aviat sol ori­gi­nar sofri­ments. No s'ha hagut de parar a causa de la crisi, la crisi és con­seqüència d'haver pres mol­tes males deci­si­ons com aquesta durant massa anys. Ara a Espar­re­guera dema­nen als veïns que pas­sin l'escom­bra pel seu tros de vorera, com es feia abans i com fan encara algu­nes dones que des­co­nei­xen el con­cepte de sos­te­ni­bi­li­tat. Però l'abans no tor­narà a ser tal com era. Si ens volen incul­car un espe­rit de sacri­fici i aus­te­ri­tat pro­pis d'una post­guerra men­tre la fis­ca­li­tat es manté en els nivells actu­als, ja es veu que la cosa no aca­barà bé. No tenen idea de quina és l'autèntic des­con­ten­ta­ment que puja, que no té gaire a veure amb els car­nes­tol­tes dels indig­nats pro­fes­si­o­nals. Ens cla­va­ven impos­tos per tot i deien que era per donar-nos com més va més bons ser­veis, però s'ho han gas­tat en vicis. I ara les reta­lla­des seran en els ser­veis però no en els impos­tos, que d'una manera o d'una altra s'incre­men­ta­ran. Qui espe­ren que s'animi a inver­tir, ni tan sols a escom­brar el car­rer, men­tre ha de con­ti­nuar pagant tan­tes des­pe­ses inútils i tants monu­ments al no-res? És un pro­blema de creure en el futur, sim­ple­ment, i de poder dei­xar als fills un món millor. Ni que es talles­sin el sou a la mei­tat no ens engres­ca­ran un altre cop men­tre no canviïn les idees que ens han dut fins aquí i no ens con­ven­cin que no hi tor­na­ran.