Imparells

Quan la Ivette Nadal ens canta En una altra vida, i diu que enyora el cel i que enyora el vent, que enyora el mar i que enyora la sal està bas­tint una poètica romàntica de l'alçada del magnífic Cant de Gen­til, del poeta Jacint Ver­da­guer (cal­dria aban­do­nar ja el mal­nom de mossèn Cinto), i mos­tra un anhel d'amor abso­lut. Si escol­teu el No t'enyoro, d'Els Pets, hi cop­sa­reu les notes d'una cançó d'amor des­es­pe­rada, a par­tir d'una negació tan radi­cal de l'amor que aquest acaba per afir­mar-se tot sol: “No estic depri­mit. I si estic tan prim és perquè ara em bec la llet des­cre­mada.” Amb poe­sia o sense, amb més o menys gràcia, la nos­tra música ho té clar: enyo­rem el tot perquè vivim en una estúpida part del no-res.

Ens hem con­for­mat amb les mit­ges tin­tes i veiem, miops, el got sem­pre mig buit, quan en rea­li­tat volem ser el tin­ter i la copa; vivim amors pas­sat­gers sense solta ni volta men­tre pen­sem en l'Amor únic; conei­xem la for­ta­lesa de la maquinària humana però sem­bla que només en patim la fra­gi­li­tat; accep­tem situ­a­ci­ons que s'allu­nyen de la nos­tra volun­tat només perquè d'altres ho volen. Alguna cosa lletja està pas­sant, oi? Doncs sí: i se'n diu tris­tesa. S'han fixat que sem­pre par­lem de la feli­ci­tat en futur i en canvi desig­nem la tris­tesa en pre­sent? Quan­tes vega­des hem sen­tit allò d'“algun dia seré feliç” o, com Anne Sex­ton, “la feli­ci­tat és un tre­ba­lla­dor a hores”?

Enyo­rem el paradís per­dut. Sabem què és i no sabem com arri­bar-hi. Sopem sand­vit­xos per man­dra de fer-nos rap al forn. Ens embru­tem els cabells d'escuma per no per­dre temps alli­sant-los. Par­lem amb bar­ba­ris­mes per no obrir un dic­ci­o­nari i per­dre unes hores copu­lant amb l'idi­oma. Esti­mem a canvi d'un bene­fici qual­se­vol. Pas­sem per la vida sense dei­xar senyal, un rere l'altre, com per­so­nat­ges en trànsit cap al no-res. I tot d'una, pro­vem de reconèixer-nos en els altres, notem un taló d'agu­lla que ens forada l'ull i sen­tim el fibló de l'emoció: lla­vors reac­ci­o­nem, acti­vem el batec i ens fem –ja era hora-- una mica més humans.