Vint-i-cinc anys enrere

Dilluns passat es va complir un quart de segle de la nominació de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics de 1992. Ho van recordar prou tots els mitjans d'informació, però lamentablement el record institucional va ser d'un perfil molt baix, no sé ben bé per què. Però tant se val: tothom se'n recorda, d'aquell dia a Lausana, i alguns col·leccionem uns quants records que no podrem oblidar mai. Primer de tot, és clar, les emocions, una il·lusió irrefrenable, una prudència molt gran a l'hora de fer jugar els nostres trumfos, una organització realment impecable. Tot això hi era, i també continua ben viu en el record, com un moment especial en què tothom va saber estar en el seu lloc i va complir la part que li tocava, des dels de dalt de tot fins al moviment extraordinari dels voluntaris i la gent més anònima. La feina es va fer bé, doncs, tot va rutllar com una seda i Barcelona va tenir... “els millors Jocs de la història”. D'aquella fita ens ha pervingut després una pluja de beneficis que han transformat moltes coses a la ciutat i al país i que allargaran, encara durant molts anys, els seus efectes.

El dia concret de Lausana va ser, és clar, un moment màgic, irrepetible, l'esclat d'una alegria contagiosa al Palais de Beaulieu i a la plaça de Catalunya. Unes imatges que hem vist un cop més, aquests dies, en alguns diaris i a la televisió. Però va ser també el dia esplèndid del retorn i el retrobament a Barcelona, amb cent mil persones rialleres i els ulls espurnejants al peu de Montjuïc, la nit dels salts de Maragall amb aquella espècie de gavany que va fer-se tan famós. Tal com ara els passa als tarragonins amb la candidatura dels Jocs del Mediterrani del 2017 –i encara que sigui a una altra escala–, aquell vespre la gent va creure en una causa comuna que podia significar nous horitzons i esperances per a la seva ciutat i el seu futur.

A la Diputació de Barcelona, ara fa vint-i-cinc anys, no sols ens va tocar ostentar l'honor d'una vicepresidència de la candidatura olímpica, o de poder seguir de tan de prop tota aquella efervescència, sinó d'assistir personalment al moment màgic d'aquell migdia de Lausana. També hi vam posar el nostre granet de sorra, és clar. I és d'aquests records que voldria continuar parlant, ara que, com no podia ser de cap altra manera, la nostàlgia es fa sentir una mica. Voldria evocar, sobretot, una decisió institucional que continuo pensant, modestament, que va ser tot un encert. I és que, en lloc d'esmicolar el nostre ajut en mil serrells quasi intangibles, repartits en una perdigonada difusa, vam proposar a l'Ajuntament de Barcelona concentrar tot l'esforç en un sol front, realment molt més emblemàtic que cap altre: fer-se càrrec del finançament integral del gran pavelló d'esports, l'autèntica joia de la corona al costat de l'Estadi Olímpic. I així va ser. I vam proposar que se'n digués Sant Jordi, segurs que aquest nom, tan vinculat històricament a la tradició de la Diputació de Barcelona, havia de complaure Pasqual Maragall i Joan Antoni Samaranch. I així va ser, també. I tenir la sort que el creador d'allò que acabaria sent una meravella d'edifici –un solemne temple laic de l'època moderna, iniciat el 1985– fos Arata Isozaki, un arquitecte de prestigi mundial i de poques paraules que s'interrelacionava constantment amb el seu taller del Japó a través d'esbossos i dibuixos que circulaven per mitjà d'un invent meravellós, el fax: era un aparell que llavors tot just estrenàvem i que permetia, ves quin miracle extraordinari, que un disseny enviat des de Tòquio arribés a Barcelona al cap de pocs segons... Queda clar que estem parlant d'un temps remot, d'una època en la qual, tal com ha recordat aquests dies Javier Belmonte, vivíem sense mòbils, sense euro, sense internet, sense Champions...!

Vam fer altres coses, aquells anys, a part de participar en mil reunions, gestions i projectes vinculats a la candidatura olímpica. En recordo una que aparentment sembla molt més modesta, però que també va estar bé: convèncer en Joaquim Molas perquè ens escrivís el text d'un futur llibre de regal, molt ben il·lustrat i dissenyat, que portaria el títol de Passió i mite de l'esport. Era un deliciós viatge artístic i literari per la Catalunya contemporània. La seva explicació començava amb aquestes paraules: “L'esport, com a simple exercici individual o com a institució que participa, alhora, de la lluita en el seu sentit més noble, i de l'espectacle, és una de les manifestacions més genuïnes de la vida moderna.” El llibre evocava aquella capacitat de fascinació que l'esport sempre havia tingut en els artistes plàstics i literaris, sobretot quan havia irromput com a incipient fenomen de masses fa aproximadament un segle.

Van acabar-se els projectes i les obres, i les obres del Palau Sant Jordi van embadalir tothom. El temps polític havia canviat una mica i, a l'hora d'inaugurar aquell edifici emblemàtic, ningú no va recordar-se de convidar-hi els qui havien pres la decisió de finançar-lo, cosa que sens dubte va representar indirectament una autèntica lliçó de realisme, sempre oportuna i necessària, sobre la fugacitat dels càrrecs públics. Però la història dels Jocs Olímpics de Barcelona va tenir un final esplèndid i feliç i totes les persones que vam tenir el goig de treure-hi el cap d'una manera o d'una altra en guardem un record inesborrable. Després el temps devora ràpidament tot el que li passa per davant i, per a molts dels nostres conciutadans, sembla que ja estiguem parlant de l'antigor. Però ningú no ens podrà prendre la vivència d'una aventura magnífica que, fet i fet, va arrencar a la una i 33 minuts d'aquell octubre llunyà de 1986, al Palais de Beaulieu de Lausana.