El bolero de Rajoy
El PP presenta el seu programa i entre les seves receptes per sortir de la crisi hi figura la rebaixa d'impostos al capital i la reducció de salaris. Res de nou, de fet. Com més s'han anat acostant les eleccions a les Corts espanyoles, més s'ha anat intensificant la remor que demana modificar a la baixa la regulació del mercat laboral. Els primers acords van sortir de les files de la patronal, naturalment, que està abonada a aquesta partitura des de temps immemorial i que de tant com la interpreta ja n'ha fet una cançó enfadosa.
Després s'hi van afegir alguns economistes amb trona pròpia en els temples del neoconservadorisme. Tot seguit, darrere d'ells, els intel·lectuals i tribuns de l'opinió pública que vagaregen a les pastures d'amos poderosos. Uns després dels altres, amb ordre, amb harmonia, in crescendo, fins que els timbals han donat entrada als clarins i el PP ha anunciat que aquesta música ha estat finalment incorporada al programa del concert que ens pensa oferir durant els propers quatre anys.
Per més que la crisi actual obligui a canviar estructuralment els hàbits de nou-rics que ens havíem anat atorgant per damunt de les nostres possibilitats (ras i curt: estrènyer-nos el cinturó), i per més que l'actual regulació del mercat de treball sigui objectivament perfectible, la precarització de l'ocupació (més temporalitat i salaris més baixos) no solament no conduirà a la recuperació econòmica del país sinó que ampliarà l'espectre de la pobresa real.
Allò que fa rutllar l'economia és el diner a la butxaca del consumidor i aquest diner no hi pot arribar d'una forma estable de cap altra manera que a través del treball estable. Però difícilment hi pot haver treball estable si els beneficis empresarials es destinen a l'especulació, si els ritmes de producció tendeixen a la saturació dels mercats i si la competitivitat es basa a confrontar les forces de treball entre països de desenvolupament econòmic i social molt distants entre si. I més difícilment encara es pot canviar cap d'aquestes tendències marcades pel capital especulatiu sense una acció política de marcat accent social. Pel que en sabem, no hi ha cap d'aquests arranjaments a la partitura que Mariano Rajoy duu a sota el braç i que es proposa interpretar.
