Quan els sants se'n van

La notícia fa certa angúnia: diuen que el Museu dels Sants d'Olot té pro­ble­mes econòmics i pot­ser haurà de tan­car.

Tota la vida, des de fa segles, hem estat rode­jats de sants. Les imat­ges rebien el culte en els tem­ples i ocu­pa­ven les fornícules dels car­rers. Les cri­a­tu­res es bate­ja­ven amb el nom d'un sant: el del dia del nai­xe­ment o el de més devoció de la família. A l'escola i a casa es lle­gien lli­bres de vides de sants. Les estam­pes dels sants eren un ele­ment clàssic dels jocs infan­tils i dels cos­tums soci­als. Els gre­mis i els pro­fes­si­o­nals tenien un sant per patró, s'eri­gien con­fra­ries en honor seu i les seves ico­nes eren pas­se­ja­des en pro­cessó. Els noms dels sants omplien els calen­da­ris i el pas del temps era mar­cat pel san­to­ral. Els sants dona­ven noms als pobles, a les fes­tes majors i a les fires, i freqüenta­ven els ada­gis i els refranys popu­lars. Les il·lus­tra­ci­ons dels lli­bres, fos quin fos el seu con­tin­gut, s'ano­me­na­ven “els sants”.

Va ser en aquest con­text que dos grans pin­tors, Josep Berga i Joa­quim Vay­reda, van crear a Olot L'Art Cristià, taller d'imat­ge­ria reli­gi­osa que va fer de les seves escul­tu­res, mei­tat naïf i mei­tat kitsch, un refe­rent mun­dial. Les fàbri­ques de sants d'Olot van fer l'agost durant la post­guerra i, quan aquí va min­var la demanda, van expor­tar mas­si­va­ment la pro­ducció a l'Amèrica Lla­tina. Després, amb els sants defi­ni­ti­va­ment de baixa, els obra­dors van haver de tan­car, i L'Art Cristià es va museïtzar. Però sem­bla que els sants ja no són atrac­tius ni com a peces de museu. Ara és moda posar noms laics als nadons i subs­ti­tuir el dia del sant pel de l'ani­ver­sari. La gent, com diu el savi Modest Prats en el seu últim lli­bre, “ignora quin dia s'escau la com­me­mo­ració d'un sant”.

Però sem­pre ens que­da­ran els sants que dor­men en els murals romànics, els que vet­llen l'eter­ni­tat en les por­ta­la­des de les cate­drals gòtiques i els que s'enfi­len per les colum­nes dels retau­les bar­rocs. I, si un dia es deci­dis­sin a mar­xar, sem­pre els podríem aco­mi­a­dar amb el ritme exul­tant de l'espi­ri­tual negre: “When the saints come marc­hin'in”. I així, almenys, sem­pre ens que­da­rien el record i la cançó.