Eleàtica

Quan s'acos­ten comi­cis (per dir-ho fina­ment i en llatí), sobre­tot si aquests són naci­o­na­les (per dir-ho en llen­gua igual­ment impe­rial), la classe política, en espe­cial l'apa­lan­cada en el poder, cap­gira l'acti­tud en què viu, que d'habi­tu­al­ment eleàtica passa a ser tot d'una hera­cli­ti­ana. Convé lla­vors que el comú de la ciu­ta­da­nia faci per anar amb el pas can­viat en relació amb el d'aque­lla.

Però millor rebo­bi­nar.

Con­sis­teix l'ele­a­tisme a creure, seguint Parmènides i Zenó d'Elea entre altres (s. VI-V aC), que, en el fons, res no can­via, que el movi­ment no deixa de ser en rea­li­tat sinó un sim­ple engany dels sen­tits, que tot és al cap­da­vall la mateixa cosa sem­pi­terna, con­so­li­dada, immu­ta­ble...

L'hera­cli­tisme (a par­tir d'Heràclit, s.​VI-V aC), per con­tra, està con­vençut que sols hi ha dina­misme ina­tu­ra­ble, en mutació perpètua, ja que tot flu­eix inces­sant­ment, de manera que res que ara és no serà igual d'aquí a ben poc i menys, no hi ha cosa a què afer­rar-se...

És lògic lla­vors, segons això, que qui talla bacallà ten­deixi a l'ele­a­tisme, almenys fins que, pre­ve­ient la pos­si­ble pèrdua de la moma, opti temorós pel pen­sa­dor d'Efes. I pre­di­qui: les elec­ci­ons del pròxim diu­menge són úniques, cru­ci­als, deci­si­ves; i, ati­ant la por més irra­ci­o­nal, parli d'un tall bru­tal per l'endemà mateix segons com vagi tot.

I bé, doncs no. A banda si les enques­tes l'encer­ten molt, poc o gens, no hi haurà cap gran canvi. Naci­o­nal­so­ci­a­lisme i soci­al­na­ci­o­na­lisme hispànics con­ti­nu­a­ran retro­a­li­men­tant-se en molts sen­tits, amb el cata­la­nisme de fer la puta i la Ramo­neta (l'expressió és del seu màxim líder) per­se­ve­rant-hi com sem­pre, l'esquerra dita real anant a l'encalç d'on sigui la tal rea­li­tat, la veu inde­pen­den­tista en inva­ri­a­ble ato­mit­zació de si mateixa...

Tu, men­tre, cata­la­net, vota impas­si­ble perquè aquesta eleàtica d'avui no hagi de tenir dilluns massa d'ele­gia...