Més lluny dels arbres caiguts
El govern de la Generalitat, segurament a falta d'instruments de govern més decisius, continua parlant dels valors que han d'informar la catalana tribu. Ara, per boca de la vicepresidenta Ortega, ens diu que l'austeritat ha de prevaler en el nostre comportament, així com en els pressupostos de l'Estat. L'austeritat és una virtut, amb la condició inexcusable que no sigui conseqüència de la pobresa. Quan ja som pobres, no se'ns pot qualificar d'austers sinó de caiguts en la misèria. És en tot cas quan érem rics, si mai ho hem estat, que podíem ser austers; ara farem el que podrem, que serà molt menys del que voldríem. Ens repeteixen de totes bandes que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, i deu ser aquesta una veritat col·lectiva, ni de bon tros atribuïble tanmateix a la generalitat (en minúscula) dels ciutadans de Catalunya. Però l'economia no és un déu compassiu ni benigne, i les conseqüències de la imprudència d'uns i del desgovern de tots recauran sobre el país durant generacions. No ens en sortirem pas apel·lant únicament a l'austeritat, és el pitjor moment per cultivar la pobresa avara de què Dante ens acusa; ara el que ens cal és ambició, individual abans que res, col·lectiva com a resultant de moltes ambicions particulars. Els governs, qualsevol que hi hagi, seguiran esprement els nostres minvants recursos, és la seva naturalesa; els immigrants, prou es veu, no són aquí per pagar-nos les pensions, com ens van dir fa temps; els escassos joves que aprenen alguna cosa s'afanyen a escapar d'aquesta societat decrèpita; treballem poc, no inventem res, i paguem molt per mantenir una burocràcia que mentre ens coarta totes les iniciatives fa campanyes per recordar-nos que a l'estiu fa calor. La lògica de les coses ens porta al desastre, i no cal cap referèndum que ho constati i que en si mateix no tindria prou força per redreçar polítiques hostils que vénen de lluny; és un canvi radical en el comportament que ens convé. Dit en els termes d'una sobrevalorada obra de Rusiñol, es tracta de recuperar el sentit comú de l'honrat i complidor senyor Esteve i d'engegar a la quinta forca el Ramonet somiatruites que només fa que nosa amb les seves extravagàncies de mantingut. Si a algú li sembla un destí poc heroic, que provi de no estirar més el braç que la màniga i que vagi a Madrid a demanar comptes clars; veurà el pa que s'hi dóna.
