Amor i respecte

Me'n recordo com si fos ara. Jo tenia aleshores uns deu anys i un afany de llegir bastant considerable. Havia devorat els volums enquadernats del Patufet que corrien per casa, hi havia après sens adonar-me'n les bases del català que encara practico i m'havia adaptat perfectament a aquella alternança regular de les Pàgines viscudes de Josep M. Folch i Torres: un conte amb una història sentimental i un altre que tenia com a protagonista algun nen pobre. Però un dia va venir el pare a casa tot content i ens va anunciar que ben aviat sortiria al carrer una revista nova per a infants... escrita en català. Suposo que per a ell, que era un igualadí profundament catalanista i catòlic, el paraigua protector dels “Secretariats catequístics de Solsona i de Vic” (!) era una garantia absoluta, tant pel que feia als continguts de la revista com respecte a la censura i les arbitrarietats de la dictadura. L'anunci s'acompanyava d'un element fonamental per captar l'interès d'aquells infants dels anys seixanta: seria una revista de colors, ben il·lustrada, “moderna”: el temps del Patufet ja era tot un altre...

I un dia va arribar la revista, que es deia Cavall Fort i que no sols va complir a la perfecció les nostres expectatives, sinó que va esdevenir un company inseparable, que esperàvem amb delit. Aviat ens va anar configurant tot un món imaginari poblat d'escriptors i il·lustradors magnífics que recordo perfectament però que ara no goso citar perquè tinc por de deixar-me'n algun, i no podria perdonar-m'ho. I, és clar, a partir del número 17 i amb un format una mica més gran, la descoberta formidable de les tires dels còmics belgues i l'adhesió incondicional a les aventures de la patrulla dels Castors, d'en Jan i Trencapins –que després es prolongarien cap als Barrufets que encara perviuen– i tutti quanti... La devoràvem de dalt a baix, i la tornàvem a llegir, com una manera de cobrir la transició fins que arribés el proper número, que es feia esperar tant.

En algun moment que desconec, la revista va començar a utilitzar un missatge promocional que deia que “Cavall Fort és una prova d'amor i de respecte envers els nois i noies que l'han de llegir”. Mai un eslògan no s'havia ajustat millor a la realitat del producte. En primer lloc, naturalment, amor envers el destinatari natural de la revista, que era el centre de l'interès i les preocupacions dels qui la pensaven i la confegien, i que tot el sant dia rumiaven com servir millor aquest objectiu. Però alhora, de manera inseparable, una prova de respecte, de voluntat de considerar els seus lectors com a persones que no podien ser manipulades i que, per molt infants que fossin, no podien ser tractades com uns menors d'edat permanents.

Així va ser, durant molts anys, fins que ens vam anar fent grans i cada vegada la llegíem o la fullejàvem més de pressa. No hi feia res, però: sabíem que els trets essencials que ens havien fet estimar aquella publicació continuaven vigents i els detectàvem en els nous col·laboradors i en els nous continguts que ja no devoràvem com abans. Però per això vindrien els nostres fills, que en prendrien el relleu i la llegirien amb idèntica passió, i s'amararien d'una llengua i
uns valors que nosaltres havíem considerat irrenunciables. Ja no hi havia les urgències d'abans, ni Cavall Fort, per fortuna, no era aquell bolet solitari que constituïa una excepció, i tenia altres bones companyies també en el món de l'edició i de la premsa. El país s'havia anat normalitzant i els recursos a la nostra mà, començant per l'escola
catalana, ens permetien albirar un país com els altres, cada vegada més lliure.
I la revista continuava sortint, tan ben feta com abans, i ara ja són els nostres néts els qui estan cridats a prendre aquell relleu, mentre quedi gent disposada a acomplir aquest acte de servei.

Fins que ha arribat el dia en què algun periòdic ens informa que la revista Cavall Fort es disposa a celebrar el seu cinquantè aniversari, concretament demà 2 de desembre, en un acte tan normal i tan extraordinari alhora que serà encapçalat pel president de la Generalitat de Catalunya. I la premsa, quan parla d'aquest aniversari, informa els lectors d'aquesta segona dècada d'aquest tercer mil·lenni que, quan va sortir el 1961, la revista va néixer “amb l'objectiu d'ajudar els seus lectors a adquirir el gust per la lectura i la curiositat per l'entorn, i per estimular la seva creativitat”. I ens roda el cap i ens assalta un atac de nostàlgia, i pensem que aquests objectius s'han complert amb escreix. I constatem que el món és diferent, que ens hem fet mig segle més grans i que una modesta revista infantil quinzenal ja no pot aspirar a causar l'impacte que va causar-nos a nosaltres. I que els seus responsables deuen haver de discutir amb moltes més dificultats que abans quins són els valors que han de transmetre actualment i amb quins mitjans tècnics i gràfics han de poder-los servir, ara que la nova tecnologia els posa a les mans instruments tan rics i tan diversos.

I ara que mirem la revista tan de lluny, i que només aspirem vagament a inocular-la fins al moll de l'os dels més petits que corren per casa, desitgem només que aquesta flama pervisqui de manera indefallent, que sempre hi hagi algú disposat a continuar elaborant una prova d'amor i de respecte envers els nois i noies que, cinquanta anys després, hauran de llegir-la.