De mútua, pública i privada

El senyor Boi Ruiz té tot el dret a tre­ba­llar qual­se­vol idea i a ana­lit­zar què fan arreu del món civi­lit­zat, amb la sani­tat pública. Però el con­se­ller té, a més, l'obli­gació de no crear més pro­ble­mes dels neces­sa­ris: si això de l'obli­ga­to­ri­e­tat de con­trac­tar una mútua no forma part dels pro­jec­tes del govern a curt o a mitjà ter­mini, per què havia de par­lar-ne en una inter­venció pública?

Al marge de l'alarma que van gene­rar, en algun cas pot­ser exa­ge­rada, les parau­les del senyor Ruiz van pro­vo­car més d'un som­riure irònic entre els milers i milers de per­so­nes que, a Cata­lu­nya, ja se la paguen, una mútua. Són per­so­nes que s'han ado­nat, amb el pas dels anys, que els ser­veis que pres­ten aques­tes com­pa­nyies s'acos­ten cada vegada més als que dóna la sani­tat pública. Excepte en una qüestió, molt impor­tant, això sí: la visita al metge o la rea­lit­zació d'una prova o d'una ope­ració s'obte­nen si no de forma imme­di­ata en un marge sem­pre rao­na­ble. Però les cues, les espe­res i la falta de pun­tu­a­li­tat, i la durada de la visita s'acos­ten sense remei als de la sani­tat pública.

Compte, no vull dir amb tot això que els met­ges –els de les mútues o els de la pública, sovint els matei­xos– no facin bé la seva feina. Només dic que el somni de qual­se­vol metge és treure-se-les de sobre, les mútues. Que per fer-s'hi un jor­nal han de tre­ba­llar al mateix ritme i pres­tar un ser­vei simi­lar al dels espe­ci­a­lis­tes de la pública. De sani­tat no n'hi ha només de pública i pri­vada; també n'hi ha de mútua.