Res a fer

¿N'han sen­tit a par­lar gaire de la dis­se­tena con­ferència sobre el canvi climàtic pro­mo­guda per les Naci­ons Uni­des? Segur que ben poc. L'ano­me­nada COP17, que es du a terme a Dur­ban, a Sud-àfrica, des de dilluns, i que s'acaba aquest diu­menge, és de les que podríem qua­li­fi­car com de per­fil baix. Baixíssim. Almenys, aquesta vegada no hi ha fal­ses espe­ran­ces, com va pas­sar a Copen­ha­guen fa dos anys. Van jugar amb la Cope del nom de la ciu­tat danesa i van subs­ti­tuir-la per una Hope que era més aviat una il·lusió, tal com es va veure al final, que no pas un argu­ment en ferm. Després va venir Cancún, i tot va que­dar allà mateix, amb una molt vague reso­lució redac­tada pels fun­ci­o­na­ris inter­na­ci­o­nals sobre la neces­si­tat ine­lu­di­ble d'arri­bar a un acord. Paper mullat. No n'hi va haver i tam­poc no n'hi haurà ara. Les potències emer­gents (més emer­gents que mai) no estan dis­po­sa­des a per­dre l'opor­tu­ni­tat històrica de desen­vo­lu­par-se, encara que el seu progrés mal­meti (en el grau més alt cone­gut fins ara) la fràgil esta­bi­li­tat del pla­neta. Els Estats Units mai no han estat dis­po­sats a sig­nar amb faci­li­tat un acord que renovi el de Kyoto (efec­tiu des del 2005 i amb data de cadu­ci­tat: el 2012), el qual ja van obser­var amb pre­venció; i la Unió Euro­pea, que enco­rat­java els altres amb unes mesu­res dràsti­ques en la pers­pec­tiva del 2020, ara es limita a sug­ge­rir que no esta­ria mala­ment que el 2015 hi hagués alguna mena d'actu­ació con­junta.

El fet, cruel i evi­dent, és que, a pesar de la bona fe de les Naci­ons Uni­des, de Dur­ban no en sor­tirà res: una altra pro­clama que mirarà de ser opti­mista i més d'una invo­cació al mira­cle que no arriba. La pos­si­bi­li­tat que tot ple­gat se'n vagi en orris (aquells famo­sos dos graus d'escal­fa­ment en relació amb els ini­cis de l'era indus­trial) cada vegada es fa més ferma i com­pro­va­ble. A més, en el cas de l'Estat espa­nyol, no és tan llu­nyana la posició nega­ci­o­nista que va adop­tar Aznar i el seu govern del PP, una cir­cumstància que hauríem de tenir en compte amb vista al futur. L'efecte hiver­na­cle, amb l'ajut no gens menys­pre­a­ble de la crisi glo­bal, va fent camí. Si fos un sarcàstic, que no ho sóc, podria dir que l'aug­ment del nivell de CO2 serà, tard o d'hora, una de les millors solu­ci­ons als pro­ble­mes econòmics que ara tenim sobre la taula. Arri­barà un dia que ja no hi haurà res a fer, res a solu­ci­o­nar.