Presidents

MON­TI­LLA. M'és molt incòmode escriure aquest arti­cle, però, moral­ment, crec que he de fer-lo. El pre­si­dent Mon­ti­lla no hau­ria d'haver anat de sena­dor a Madrid. Aquí, ho han fet altres pre­si­dents, com el de la Gene­ra­li­tat Valen­ci­ana (Joan Lerma) o el del govern balear (Fran­cesc Antich). I, fora del país, el de la Xunta de Galícia (M.​Fraga). Però par­lem d'una altra cosa, del pre­si­dent número 128 d'una con­tinuïtat ins­ti­tu­ci­o­nal que es remunta al segle XIV i que ha sobre­vis­cut totes les mal­temp­sa­des. Tinc afecte per al pre­si­dent Mon­ti­lla, la seva aposta pel català ha estat molt posi­tiva i la seva pre­sidència exem­ple que som un país inte­gra­dor i d'opor­tu­ni­tats. Però mai no hagués hagut de fer aquest pas. Algú que ha pre­si­dit Cata­lu­nya no ha d'aspi­rar a res més que no sigui fer d'esta­dista, auto­ri­tat moral, consciència cívica, de país, i no pas refe­rent de sigles. Com ha pogut pas­sar això? Com ho ha permès el seu par­tit, el Par­la­ment, el govern? Ningú de con­fiança per­so­nal o de prou auto­ri­tat ins­ti­tu­ci­o­nal no ha estat capaç de dir-li-ho i dis­su­a­dir-la'n? Això dit, si volem que un expre­si­dent no faci res més que no sigui això, cal can­viar el sis­tema i posar les con­di­ci­ons perquè pugui fer aquesta funció naci­o­nal, repre­sen­ta­tiva, supra­par­ti­dista, amb ple­ni­tud, i no hagi de pre­o­cu­par-se per la seva sub­sistència quo­ti­di­ana amb un mínim de qua­li­tat. I això inclou un sou digne, no astronòmic, però digne i amb caràcter vita­lici, cosa que ara no passa amb cap expre­si­dent. No es pot dema­nar segons què i, alhora, ima­gi­nar que hi ha qui viu dels aires del cel. La gent, inclo­ent-hi els expre­si­dents, són per­so­nes, men­gen, con­su­mei­xen i no és des­car­ta­ble que fins i tot paguin hipo­te­ques i tin­guin família al seu càrrec. Pot­ser si aquí existís aquest esta­tuts de con­si­de­ració social i res­pecte polític, que tots els països democràtics del món tenen cap a qui ha ocu­pat llocs sin­gu­laríssims en la seva arqui­tec­tura ins­ti­tu­ci­o­nal, d'altra manera ens ani­rien les coses. Un expre­si­dent ja no és només ell, sinó que repre­senta tot el país que ell ha pre­si­dit. I aquest país és molt més que un escó mut al Senat.

MAS. Es pre­para molt els temes, és seriós i ha estat tenaç per arri­bar a la ter­cera opor­tu­ni­tat, tre­ba­llant amb regu­la­ri­tat al llarg de dues legis­la­tu­res. Li ha tocat estar al davant en un moment econòmic deli­cadíssim. Però hi ha coses que no cos­ten diners, perquè són acti­tuds. I un pre­si­dent de Cata­lu­nya, dins i fora del país, en les seves inter­ven­ci­ons públi­ques, ha de par­lar en català. La llen­gua té un poder simbòlic i cap pre­si­dent de cap país no renun­cia mai a dei­xar de sim­bo­lit­zar allò que repre­senta. Quan algú, en l'espai públic, uti­litza un idi­oma i no pas un altre, fa una opció, no només comu­ni­ca­tiva, sinó també civil, repre­sen­ta­tiva, de país, perquè vol sim­bo­lit­zar alguna cosa en con­cret. I què sim­bo­litza el pre­si­dent de Cata­lu­nya quan recent­ment, al Vaticà, en una expo­sició de Gaudí, o a l'àrea metro­po­li­tana, inau­gu­rant una empresa estran­gera, fa el dis­curs en la llen­gua ofi­cial de l'Estat espa­nyol? No té ningú que cuidi aques­tes coses bàsiques, perquè la màxima repre­sen­tació de Cata­lu­nya, efec­ti­va­ment, ens repre­senti? Amb quina legi­ti­mi­tat podem dir al dar­rer immi­grant aca­bat d'arri­bar que parli una llen­gua de la qual, tan sovint, dimi­tei­xen un nom­bre des­ta­cat de cata­lans, a l'hora de la veri­tat? Un pre­si­dent ni ha d'anar de sena­dor, ni ha de renun­ciar o empe­ti­tir, en públic, la llen­gua del país que pre­si­deix, mai, enlloc. Sim­ple­ment perquè és el pre­si­dent de Cata­lu­nya.