La boira

Fa pocs dies vaig fer una visita a la bibli­o­teca de Molle­russa. L'últim tram del viatge per arri­bar-hi el vaig fer tra­ves­sant una boira espessa. Con­duir feia basarda i la llum ata­ron­jada dels fanals de l'auto­via pràcti­ca­ment no pene­trava la gri­sor. Quan ja el tenia al damunt, lle­gia un nom en un rètol: Cer­vera, Tàrrega, entre núvols. Al CD del cotxe hi sonava Antònia Font: “Jo l'enyor com segles de gla­ce­res solitàries, dava­llant mil·límetres cap als oce­ans...” Al meu cap, gla­ce­res, davant dels ulls, boira. Pai­sat­ges deso­lats. Fina­ment, Molle­russa, i els mallor­quins: “Tan­cam es ulls, ima­gi­nam fosca i silenci totals.” S'acaba la cançó i ara una veu radiofònica em diu que a les fon­da­la­des de l'inte­rior hi tro­baré boira. Gràcies. També m'informa que ja fa vuit dies que en tenen, que pot­ser demà veu­ran el sol. Són dos quarts de vuit del ves­pre i a Molle­russa hi fa un fred que pela. Afor­tu­na­da­ment, a la bibli­o­teca m'hi espera una cale­facció potent i uns bibli­o­te­ca­ris ama­bilíssims. Em pre­gun­ten si he tin­gut bon viatge i els dic que sí, mal­grat la boira. M'ima­gino que la meva expressió em tra­eix i la bibli­o­tecària m'adreça una mirada com­pren­siva: “Segur que a Bar­ce­lona hi feia sol...” Gai­rebé no goso dir que sí. Però sí, n'hi feia. “Deu ser dur això de la boira, quan se us ins­tal·la per tants dies.” La noia em diu que sí però el bibli­o­te­cari ho nega rotun­da­ment. “A mi m'agrada la boira!”, diu molt con­vençut. Suposo que faig cara d'incre­du­li­tat perquè es veu obli­gat a jus­ti­fi­car-se: “Suposo que és perquè sóc d'aquí i l'he vista tota la vida, però és veri­tat: a mi m'agrada, la boira.” Després, l'escal­for humana d'una llarga i agra­da­ble xer­rada sobre lite­ra­tura i una tor­nada a casa amb més boira encara. Sona la cançó Car­re­te­res que no van enlloc: “ De sobte ciu­tats il·lumi­nen es seu tros de sa nit, a més qui­lowatts que hi dedi­quen, més s'ha d'acla­rir, una esfera de llum que difu­mina el cel de beix a blau marí, de sobte ciu­tats des­a­fien s'uni­vers hos­til.” I men­tre tra­vesso la nit tèrbola tot d'una s'encén la llu­meta. És clar que li agrada la boira, al bibli­o­te­cari, forma part d'ell, del seu pai­satge. Segur que si marxa uns dies lluny de Molle­russa, quan torna con­duint i, a l'altura de Cer­vera, topa amb la boira, se sent tot d'una abri­gat i con­for­ta­ble i sap que ja és a casa.