Catalans i europeus

Els cata­lans som un poble d'allò més pecu­liar. Ens van­tem de ser cos­mo­po­li­tes, d'ori­en­tar els nos­tres nego­cis cap a l'exte­rior i de for­mar part de la casa comuna euro­pea. Sovint, amb orgull, cons­ta­tem com a qual­se­vol racó del món sem­pre aca­bem tro­bant-t'hi un català. També, ara amb certa petulància, pro­cla­mem que som els més euro­peus del sud d'Europa. El pre­si­dent Jordi Pujol va fer ban­dera d'una mena de cata­la­nisme euro­pe­ista, ja que era en aquest con­text on la nos­tra men­ta­li­tat oberta i tole­rant tro­ba­ria el camí del progrés i la con­so­li­dació naci­o­nal. Pas­qual Mara­gall, en el seu període com a alcalde, va tenir una presència des­ta­cada en la cons­trucció d'allò que ano­menàvem l'Europa de les regi­ons i de les ciu­tats.

Envol­tats d'aquest espe­rit, els ana­lis­tes polítics cata­lans acos­tu­men a mul­ti­pli­car les referències euro­pees. Sense anar més lluny, després del cara a cara pro­ta­go­nit­zat per Rajoy i Rubal­caba, es va ser unànime a l'hora de cri­ti­car la imper­do­na­ble absència de men­ci­ons euro­pees. Com es podia par­lar de la crisi sense situar-nos en el con­text euro­peu? Com era pos­si­ble que aquests líders espa­nyols fos­sin tan pro­vin­ci­ans per obli­dar-se d'Europa quan dis­cu­tien sobre la sor­tida de la crisi? Quin país és Espa­nya que ignora, en un moment tan cru­cial, la seva per­tinència al marc euro­peu?

El cata­lans, doncs, ho tenim clar. L'esce­nari és Europa i, per tant, les polítiques han de ser euro­pees. Europa repre­senta la nos­tra cul­tura, la nos­tra història i el nos­tre mer­cat. És pas­sat, pre­sent i hau­ria de ser futur. Simultània­ment, però, i d'aquí la nos­tra pecu­li­a­ri­tat, afir­mem que la sor­tida de la crisi passa per cata­la­nit­zar-ne la res­posta. Ama­guem l'espe­rit cos­mo­po­lita sota el llit i pro­cla­men que si estiguéssim sols ens en sor­tiríem millor. No volem sen­tir-nos regu­lats des de fora, no volem com­par­tir la nos­tra riquesa i no accep­tem que els pro­ble­mes dels nos­tres veïns més pro­pers siguin també els nos­tres. A més, tot sovint, ens sem­bla que hem estat massa oberts; que està molt bé que nosal­tres ens movem pel món, però que pot­ser massa món s'ha mogut cap a casa nos­tra. Fem ban­dera d'un cos­mo­po­li­tisme sense fron­te­res, però a con­ti­nu­ació aixe­quem mura­lles i dema­nem car­nets en les por­tes d'accés.

Aquesta para­doxa s'explica, des del meu punt de vista, per la por. Sim­ple i ter­ri­ble. Ente­nem que el món és obert, però això, ara mateix, ho vivim com una amenaça. I quan ens sen­tim amenaçats ens tapem amb la manta fins les ore­lles. És humà, però hauríem de recor­dar que la por és mala con­se­llera. La mateixa història euro­pea del segle pas­sat ens ho recorda.

No cal dei­xar de ser català, però pot­ser és útil relle­gir de tant en tant un dels euro­peus més impor­tants del segle XX, Ste­fan Zweig. La seva pers­picàcia intel·lec­tual i la seva pròpia vida és alliçona­dora: “He estat –escri­via en començar la dècada dels qua­ranta, poc abans de suïcidar-se acla­pa­rat pre­ci­sa­ment per la tragèdia euro­pea– home­nat­jat i ban­de­jat, lliure i no lliure, ric i pobre. Tots els esgro­gueïts cor­sers de l'Apo­ca­lipsi han galo­pat per la meva vida, la revo­lució i la fam, la inflació i el ter­ror, les epidèmies i l'emi­gració; he vist créixer i escam­par-se davant dels meus ulls les grans ide­o­lo­gies de mas­ses, el fei­xisme a Itàlia, el naci­o­nal­so­ci­a­lisme a Ale­ma­nya, el bol­xe­visme a Rússia i, sobre­tot, la pit­jor de les pes­tes, el naci­o­na­lisme, que emmet­zina la flor de la nos­tra cul­tura euro­pea.”