“D'acer”

Sil­via Ava­llone només té vint-i-sis anys i amb la seva pri­mera novel·la ha gua­nyat el premi Cam­pi­e­llo d'Òpera Prima i ha que­dat fina­lista del Strega, el premi que ens va des­co­brir fa uns anys el talent de Paolo Gior­dano i la seva mera­ve­llosa pri­mera novel·la, La soli­tud dels nom­bres pri­mers. Podríem dir que Ava­llone i Gior­dano per­ta­nyen a una mateixa gene­ració i això ens per­met asse­gu­rar, doncs, que la lite­ra­tura és un dels pocs àmbits –ara mateix– en què a Itàlia no li cal patir. Ava­llone (a la foto­gra­fia) es va lli­cen­ciar en filo­so­fia a la Uni­ver­si­tat de Bolo­nya però, abans d'això, vivia a Piom­bino, una ciu­tat de 30.000 habi­tants a la regió de la Tos­cana. I, quan es va posar a escriure, Sil­via Ava­llone va deci­dir fer saber al món que a la Tos­cana no tot són pai­sat­ges enllu­er­na­dors, amors romàntics sota el sol ardent, velles cases senyorívoles amb gli­ci­nes a l'entrada. La Tos­cana també és Piom­bino, una ciu­tat indus­trial on les fàbri­ques i els blocs de pisos barats ho enva­ei­xen tot. En el barri obrer de Via Sta­lin­grad hi viu la pro­ta­go­nista ado­les­cent de la novel.​la D'acer: l'Anna hi havia nas­cut, però s'ado­nava que els pape­rots, les pun­tes de cigar­reta i de vega­des les xerin­gues per terra eren un mal senyal. Que sota les pilas­tres s'hi pixava tot­hom: gos­sos, nens i addic­tes. Que feia una pudor que t'havies de tapar el nas. Que un home que s'injecta una dosi d'heroïna al braç o al coll, davant dels nens, no és un espec­ta­cle esplen­dorós. Però esco­pir damunt d'aque­lles coses era com esco­pir damunt d'una mateixa. L'Anna i la seva amiga Fran­cesca, que pateix els abu­sos del seu pare, només tenen una espe­rança, que es dibuixa defi­nida davant dels seus ulls quan són a la platja de Piom­bino: l'illa d'Elba, el paradís luxós on des­can­sen els rics de Milà. Si lle­giu D'acer des­co­bri­reu un món que pot­ser teniu a prop i no conei­xeu. Pot­ser us mira­reu amb uns altres ulls les xonis de Cas­tefa que només som­nien fugir de la vida que els espera: tre­ba­llen del matí al ves­pre, el cap de set­mana es col·loquen. Després es casen, fan un nen, i final­ment es moren. Què ha pas­sat? Res. Ningú no s'ha ado­nat d'elles. La novel·la de Sil­via Ava­llone l'ha publi­cada Edi­ci­ons 62, amb una excel·lent tra­ducció de Josep Julià Ballbè.