A contra corrent

De tant en tant l'exèrcit anònim de la ciu­ta­da­nia ens fa conèixer per­so­nes que el coratge quo­tidià situa per damunt de les altres. Són els herois de la dis­creció, merei­xe­dors de la meda­lla a un mèrit humil i escàs: anar a con­tra cor­rent. Cada vegada se'n tro­ba­ran menys, és clar, perquè la des­tra­lada de la crisi ens ha aman­sit a tots ple­gats i qüesti­o­nar l'auto­ri­tat s'ha con­ver­tit en una missió suïcida. Per això sorprèn la història d'aquest veí de Banyo­les que ha deci­dit situar la poli­cia muni­ci­pal al cen­tre d'una cam­pa­nya per­so­nal que sens dubte li por­tarà més mal­de­caps que no pas gaudi. Tot va començar el dia que, tot cre­uant un pas de via­nants, va obser­var dos agents a dins un cotxe sense dur cor­dat el cin­turó de segu­re­tat. La pri­mera gosa­dia va ser cri­dar-los l'atenció. La segona, veient que se'n fotien, pas­sar a l'acció i retra­tar a par­tir d'ales­ho­res totes les infrac­ci­ons come­ses en acte de ser­vei. A con­seqüència d'aquesta deter­mi­nació, el ciu­tadà exem­plar ha ajun­tat un arxiu de foto­gra­fies que ha fet arri­bat al Síndic de Greu­ges. El vere­dicte li ha estat favo­ra­ble, tot i que és pre­vi­si­ble que l'Ajun­ta­ment el faci ser­vir per fre­gar-se els mocs, que és el que els ajun­ta­ments solen fer amb les reso­lu­ci­ons síndi­ques. Bus­car les pes­si­go­lles als amos del talo­nari de mul­tes té ris­cos evi­dents i a par­tir d'ara el veí banyolí farà bé de cir­cu­lar amb un pam d'ulls, no fos cas que el zel de la plan­ti­lla muni­ci­pal es con­cen­tri en la seva per­sona. El debat, però, és neces­sari: fins a quin punt els poli­cies tenen dret a pres­cin­dir del com­pli­ment de les lleis que cus­to­dien? Un ciu­tadà de Banyo­les l'ha obert i no ho ha fet amb afany de noto­ri­e­tat sinó amb la intel·ligència d'exi­gir que se li res­pecti l'ano­ni­mat.