L'origen de les coses

En la vida totes les coses tenen un ori­gen. No s'arriba perquè sí a una situ­ació donada: hi ha una evo­lució en els fets que de manera implícita guarda relació amb el punt de par­tida ini­cial. En aquest sen­tit, qual­se­vol esde­ve­ni­ment no té altra sor­tida que un destí mar­cat pels fona­ments de la seva empresa. Ben cert és que exis­teix un marge subs­tan­cial de mani­o­bra: la lli­ber­tat. Això expli­ca­ria totes les vari­ants a l'hora de valo­rar les diferències en el resul­tat d'una mateixa acció repe­tida ade­si­ara. I no obs­tant això, aitals diferències –a mode d'un hipotètic expe­ri­ment his­to­ri­ogràfic– mai no dife­ri­ran a bas­ta­ment per des­men­tir que hi ha una cau­sa­li­tat comuna.

Com a exem­ple podem aga­far les revol­tes polítiques al món àrab. Fem el que fem, el curs dels esde­ve­ni­ments pos­se­eix una càrrega cau­sal que escapa de la nos­tra capa­ci­tat d'inter­venció, altra­ment ben limi­tada. Poc valen les nos­tres con­vic­ci­ons i menys encara qual­se­vol reacció al vol­tant dels fets. El que hagi de pas­sar als països ara­bo­mu­sul­mans pas­sarà amb alte­ra­ci­ons molt mati­sa­des. Per tant, un lais­sez faire pot­ser seria una manera més sàvia d'inter­ve­nir-hi, en tant que les reac­ci­ons exter­nes –com en l'afer de Líbia– estan con­di­ci­o­na­des, vul­guem o no, per la situ­ació mateixa, i això inclou el neo­co­lo­ni­a­lisme latent de les soci­e­tats euro­pees. Un dia o altre, però, s'havia de començar a resol­dre l'existència d'unes dic­ta­du­res que sota la nos­tra con­nivència han comès actes cri­mi­nals de tota mena.

I és que a vol­tes el món no és el millor dels mons pos­si­bles i ni tan sols l'únic món pos­si­ble, sinó la “suma d'allò que es podria haver evi­tat” per citar la dita afor­tu­nada de Ber­trand Rus­sell. Malau­ra­da­ment les nos­tres inten­ci­ons sovint topen amb la rea­li­tat més imme­di­ata. O, més sen­zill, amb un poder supe­rior a la volun­tat rebel que es vol alli­be­rada. Pot­ser cal recor­dar que l'albir és una força, segons els mit­jans al seu abast, que té un radi d'acció més aviat humil. Tenim, doncs, la lli­ber­tat de revol­tar-nos. Però aquesta lli­ber­tat està, anem a dir, sub­or­di­nada al seu con­text. Dit altra­ment: en algun sen­tit deter­mi­nada. I és així que aquesta deter­mi­nació només es trenca en oca­si­ons impre­vi­si­bles: els grans can­vis de la història de la huma­ni­tat res­po­nen a la impre­vi­si­bi­li­tat i, fet i fet, defu­gen tota pre­dicció.

Això no resta importància al lliure albir, però la lla­vor d'un esde­ve­ni­ment està plan­tada molt abans que s'esde­vin­gui; l'ori­gen de les coses s'enfonsa en la nit dels temps: el seu acte inau­gu­ral queda lluny del nos­tre àmbit. Es tracta d'una seqüència infi­nita de bau­les que pre­fi­gu­ren un moment. Moha­med Boua­zizi, immo­lant-se en la loca­li­tat tuni­si­ana de Sidi Bou­zid, n'és el resul­tat. Res ni ningú no hau­ria pogut detu­rar l'espurna.

A curt ter­mini, cap dels nos­tres actes té una influència històrica­ment deci­siva –l'excepció no és la regla–. De fet, hi ha un horitzó dels esde­ve­ni­ments que la nos­tra mirada no pot trans­cen­dir: som fills del nos­tre temps. Tan­ma­teix, quan obrem en consciència, i això és deter­mi­nat per un sen­tit moral, ende­guem un seguit de for­ces que se'ns esca­pen a causa de la seva impre­vi­si­bi­li­tat. D'alguna manera entrem en un joc con­di­ci­o­nat de rela­ci­ons; hom no sap què se'n farà, de la nos­tra aposta. I això, en un con­text de crisi glo­bal com el pre­sent, ha de menes­ter una reflexió. Totes les coses tenen un ori­gen. Però com que l'ave­nir difícil­ment es pot can­viar caldrà mirar enrere, cap al pas­sat, per lle­gir la lla­vor del nos­tre fracàs i evi­tar repe­tir deter­mi­na­des pau­tes. I sobre­tot, com a poble, estar pre­pa­rats per l'impre­vi­si­ble.