Sant Sebastià, a Beuda

M'agra­den les per­so­nes cor­rents, que són aque­lles davant les vir­tuts de les quals no s'ha de pagar peatge. I començo dient això perquè diu­menge pas­sat vaig poder prac­ti­car a bas­ta­ment aquest gust par­ti­cu­lar, per la gent que vaig tro­bar i trac­tar. A Beuda cele­bra­ven la festa de Sant Sebastià, patró del poble, i hi havia una marxa espor­tiva, ver­mut popu­lar, cançó cata­lana, i la pre­sen­tació del número 8 de la revista Les Gar­rot­xes.

Va ser durant la pre­sen­tació que vaig tenir l'ocasió de conèixer de prop alguna gent que conei­xia per referències. Perquè en aquest número 8 de Les Gar­rot­xes (la col·lecció fa goig i ja s'acre­dita sola) l'entre­vista cen­tral que es fa a un per­so­natge sig­ni­fi­cat del ter­ri­tori és amb Mar­cel·lí Quin­tana, un home arre­lat al país, sen­ti­men­tal i opti­mista a parts iguals, tre­ba­lla­dor sofert i car­re­gat d'experiències, un altre bon reguit­zell de les quals ens deixà anar arran de la insi­nu­ació d'un dels pre­sen­ta­dors de l'acte. En Mar­cel·lí, donant mos­tres d'una huma­ni­tat a tota prova, d'un conei­xe­ment abas­se­ga­dor de tots els pobles, masos i llocs a redós de la mun­ta­nya de la Mare de Déu del Mont, enca­tivà l'audiència que no sen­tia pas­sar el temps, perquè l'escol­tava emba­do­cada.

Lle­gei­xin, si no l'han lle­gida, l'entre­vista que li fa Ramon Estéban en el dit últim número de Les Gar­rot­xes, i cons­ta­ta­ran la huma­ni­tat, el coratge i la sin­ce­ri­tat del per­so­natge, aspec­tes dels quals va fer una nova demos­tració aquest diu­menge en la con­versa que enca­te­rinà el públic que omplia el local muni­ci­pal de Beuda. En un moment deter­mi­nat vaig pen­sar en el gran cui­ner francès Anto­nin Carême (1784-1833), que con­fes­sava haver pas­sat autèntica gana durant la infan­tesa i, per això, de seguida que pogué, es llogà per tre­ba­llar en la cuina d'un res­tau­rant pari­senc. En Mar­cel·lí con­fessà davant de tot­hom que de jove havia pas­sat molta gana, i vaig pen­sar que pot­ser per això havia posat un res­tau­rant. Un res­tau­rant que, diguem-ho ara que hi som, és un model de cuina tra­di­ci­o­nal i caso­lana: tot es fa com s'ha fet sem­pre, segons les parau­les del mateix per­so­natge. Ho va expli­car tot com la cosa més natu­ral i nor­mal del món, i per això els deia al prin­cipi que m'agra­den les per­so­nes cor­rents, que són aque­lles davant les vir­tuts de les quals no s'ha de pagar peatge. Durant la genial con­versa col·loqui, també vaig pen­sar en allò que escriu Josep Pla: “La con­versa i el xafar­deig és la quinta essència de tota pos­si­ble civi­lit­zació, de tota con­vivència tole­rant i ama­ble.”