Poble popular

El ple­o­nasme –cons­ci­ent i deli­be­rat– del títol apunta evi­dent­ment al sar­casme. Com a pro­fi­laxi con­tra els qui s'apro­pien demagògica­ment d'aquest adjec­tiu per pre­sen­tar-se com el con­trari del que en rea­li­tat són: una for­mació política al ser­vei d'interes­sos des­ca­ra­da­ment clas­sis­tes i d'ide­o­lo­gia insi­di­o­sa­ment assi­mi­lista.

No són pas aquests però els pri­mers a fer-ho –basta pen­sar en l'ús i l'abús que dels ter­mes poble (Volk) i popu­lar (völkisch) va fer ja el nazisme–. Sense obli­dar tam­poc, d'altra banda, totes les reser­ves a fer a la mani­pu­lació d'idèntics con­cep­tes des de la capollància rous­so­ni­ana (entes­tada a igno­rar l'ori­gen popu­lar de crits com “¡Vivan las cae­nas!” o com l'ascens de Hit­ler al poder).

Millor anar al pinyol actual de la cosa tan­ma­teix: el d'un jurat dit també popu­lar. I que, fent honor a molts dels sen­tits pos­si­bles del mot, s'ha cobert de glòria en absol­dre, allà pel nos­tre sud, un mana­ies acu­sat, si més no, de xori­ce­ria indu­mentària. Amén i què hi farem!

Ara: la qüestió de fons és fins a quin punt una tal mena d'ins­ti­tució jurídica és via­ble en un país com aquest. És a dir, en un on, com s'ha repe­tit sovint, la immensa majo­ria de la població va pas­sar, de l'anal­fa­be­tisme inve­te­rat, a la tele­visió i, tot seguit com qui diu, a inter­net.

Perquè els inte­grants d'una tal mena de jurat (com de tota altra agru­pació aleatòria) poden ser així o aixà. I sus­cep­ti­bles, doncs, de vària anàlisi. Com l'assa­jada, al dar­rer número d'El Temps, i a propòsit dels quídams al·ludits, per Víctor Maceda. Però això no va de McLu­han sinó de Max Weber. És a dir, de la cul­tura prèvia d'un per­so­nal que, per no lle­gir (a diferència del que és propi dels països de tra­dició pro­tes­tant), no s'ha lle­git ni la Bíblia, i menys gosant inter­pre­tar-la pel seu compte.

En mans de quin poble més popu­lar no s'ha dele­gat l'admi­nis­tració de justícia!