Poble popular

El pleonasme –conscient i deliberat– del títol apunta evidentment al sarcasme. Com a profilaxi contra els qui s'apropien demagògicament d'aquest adjectiu per presentar-se com el contrari del que en realitat són: una formació política al servei d'interessos descaradament classistes i d'ideologia insidiosament assimilista.

No són pas aquests però els primers a fer-ho –basta pensar en l'ús i l'abús que dels termes poble (Volk) i popular (völkisch) va fer ja el nazisme–. Sense oblidar tampoc, d'altra banda, totes les reserves a fer a la manipulació d'idèntics conceptes des de la capollància roussoniana (entestada a ignorar l'origen popular de crits com “¡Vivan las caenas!” o com l'ascens de Hitler al poder).

Millor anar al pinyol actual de la cosa tanmateix: el d'un jurat dit també popular. I que, fent honor a molts dels sentits possibles del mot, s'ha cobert de glòria en absoldre, allà pel nostre sud, un manaies acusat, si més no, de xoriceria indumentària. Amén i què hi farem!

Ara: la qüestió de fons és fins a quin punt una tal mena d'institució jurídica és viable en un país com aquest. És a dir, en un on, com s'ha repetit sovint, la immensa majoria de la població va passar, de l'analfabetisme inveterat, a la televisió i, tot seguit com qui diu, a internet.

Perquè els integrants d'una tal mena de jurat (com de tota altra agrupació aleatòria) poden ser així o aixà. I susceptibles, doncs, de vària anàlisi. Com l'assajada, al darrer número d'El Temps, i a propòsit dels quídams al·ludits, per Víctor Maceda. Però això no va de McLuhan sinó de Max Weber. És a dir, de la cultura prèvia d'un personal que, per no llegir (a diferència del que és propi dels països de tradició protestant), no s'ha llegit ni la Bíblia, i menys gosant interpretar-la pel seu compte.

En mans de quin poble més popular no s'ha delegat l'administració de justícia!