Mossèn Narcís

Sem­bla com si m'hagués empai­tat tota la vida o quasi: al semi­nari (pre)con­ci­liar de Girona el vaig tenir de pre­fecte que em/ens vigi­lava i després va ser un dels supe­ri­ors de la casa. Va estar uns anys de rec­tor a Cale­lla de la Costa, on tinc tota la família. Després fou el titu­lar de la meva parròquia a Figue­res, final­ment des de Cas­telló d'Empúries em demanà algu­nes col·labo­ra­ci­ons i, ins­tal·lat un ser­vi­dor a la Gar­rotxa, teníem con­tacte a través d'amics comuns. Va ser un d'aquests amics que dilluns al matí m'assa­ben­tava de la seva mort. Mossèn Narcís Cos­ta­be­lla ha mort en plena feina i amb el cap ple de pro­jec­tes per als seus feli­gre­sos i per a la seva cate­dral-basílica de l'Empordà, tem­ple que obrí del tot als cas­te­llo­nins que ara el tenen com a seu, més que mai.

Quan morí Sal­va­dor Dalí (gener del 1989), ell era rec­tor de la parròquia de Sant Pere de Figue­res, on se celebrà el fune­ral del pin­tor, i mossèn Narcís va fer un sermó plu­ri­lingüe, perquè era un gran apli­cat i entu­si­asta poli­glot; ja al semi­nari li dèiem mossèn Pen­te­costa. Recordo que en aquell temps (els anys cin­quanta del segle pas­sat) par­lava anglès, francès, ale­many, italià, rus i neer­landès, a més dels obli­ga­to­ris cas­tellà, llatí i grec del pla d'estu­dis de la santa casa giro­nina. El dia de l'enter­ra­ment de Dalí, a l'hotel de Figue­res on jo tre­ba­llava hi havia hos­tat­jats dos mem­bres de l'Académie Française: Jean d'Ormes­son i Louis Pauwels, a qui vaig sen­tir par­lar del sermó que mossèn Narcís havia fet a la missa d'enter­ra­ment. Hi havia també Jorge Semprún, ales­ho­res minis­tre de Cul­tura a Madrid, i tots s'admi­ra­ven de la cor­recció, per­fecta dicció i conei­xe­ments lingüístics del pre­di­ca­dor; jo els escol­tava des de l'altra banda del tau­lell del bar, on simu­lava com­pro­var tiquets de caixa. Anys després, rec­tor de Cas­telló d'Empúries, a l'estiu cele­brava unes mis­ses molt con­cor­re­gu­des per turis­tes, ale­manys i fran­ce­sos sobre­tot. Tro­bar-se a la basílica de Santa Maria de Cas­telló, al cor de l'Empordà, i sen­tir can­tar d'una manera exqui­sida Danket dem Herrn, denn er ist gütig feia una certa impressió, no sabria què dir-hi. Ben dife­rent d'aquell dia, fa anys, que vaig anar a missa a la Imma­cu­lada de Figue­res, també al cor de l'Empordà, un diu­menge al mig­dia i vaig sen­tir que el cele­brant la començava així: “En el nom­bre del Padre, y del Hijo...”. Gràcies per tot, mossèn Narcís. Adéu. Ja t'enyo­rem.