Gats amb gats

...no s'esgar­ra­pen. Almenys així ho fa la vella dita. Però, i si sí? I si, para­fra­se­jant el vell Hob­bes, con­veníem que també cat­tus catto lupus? I si fos pos­si­ble veure'ls entre­de­vo­rar-se?

Doncs bé, si fos aquest el cas, ¿què se li n'ha de donar al rat (al rat que només podrà i haurà de fer festa quan ja no hi serà el gat)? ¿Què li ha d'anar i venir, al rat, de com puguin ser oca­si­o­nal­ment de caïnites els gats si, per a ell, sem­pre seran uns depre­da­dors?

Vet aquí doncs ara un gat actual, mediàtic i fat­xen­der. I no pas menys pro­gre, ell. Víctima d'uns congèneres prou més de la crosta, que, en ple rearme moral, majo­ria abso­luta adiu­vante, li bus­quen alguna cosa més que les pes­si­go­lles. Amb un resul­tat, de moment, que per enèsima vegada fa bo el tòpic del món al revés. Quanta injustícia!

Oh i tant! Si fa no fa la mateixa que quan, el juliol del 1992, el tal gat es dedi­cava a empai­tar uns quants rats (objec­tes de vexa­ci­ons i tor­tu­res a mans dels sor­ges coman­dats per aquell espill de pro­bi­tat i d'hon­ra­desa que va ser el gran Roldán, del PSOE ell). I que, segons crònica oral de l'època, hau­ria també donat ordres d'entrar a sac a la seu d'Òmnium Cul­tu­ral, lla­vors al Palau Dal­ma­ses, idea de la qual l'hau­ria dis­su­a­dit in extre­mis el Gau­lei­ter (del PSC) a Cata­lu­nya, un tipus que, per tra­bu­ca­ment malin­ten­ci­o­nat del segon cognom, que­dava con­ver­tit en “Jus­tet”...

No va ser pas però per aque­lla gesta que van acu­sar-lo d'extra­li­mi­tar-se en les seves atri­bu­ci­ons judi­ci­als o de ficar el nas on no tocava, sinó ara, en què els ha tocat el crostó llur, que és alhora el seu i el de tots els gats.

Els quals no paren altra­ment de repe­tir la història: els repre­sa­li­ats del fran­quisme ho eren sota la con­demna d'haver estat ells els pro­mo­tors de la rebel·lió mili­tar (!).

D'acord, doncs, ja s'ho faran –importa dir des de l'òptica dels rats.