Una mica de ‘konodimoo'

Segur que quan el senyor Car­los Dívar va com­pa­rar, l'altre dia, el català amb el man­dinga tenia al cap el repor­tatge publi­cat per aquest diari fa un parell d'anys. Sota el títol de “Quan el man­dinga és pro­per”, el repor­tatge par­lava de la tesi doc­to­ral de Berta Crous per la Uni­ver­si­tat de Girona que havia estu­diat els paral·lelis­mes entre el català i el man­dinga. La llen­gua citada pel pre­si­dent del Con­sell Gene­ral del Poder Judi­cial (CGPJ) i del Tri­bu­nal Suprem és “una llen­gua comuna” –eh que m'entén– per a molts afri­cans que viuen a Cata­lu­nya, com ara els gam­bi­ans i els sene­ga­le­sos.

Segur que el capi­tost suprem de la justícia espa­nyola –suprem em fa pen­sar en per­so­nat­ges gro­tes­cos del tea­tre d'Espriu, que Dívar diu que ha lle­git– conei­xia la tesi doc­to­ral. Segur. Però va pen­sar que, a més, faria aquesta ofrena a l'entre­te­ni­ment col·lec­tiu, ali­men­ta­ria les bro­me­tes al Twit­ter, perquè a cal man­dinga són una mica així: ento­men la mica de cleca que els recorda en quin estat i en quin Estat es tro­ben, i paren l'altra galta per riure una mica, foc d'ence­nalls, que no ha estat res i qui dia passa any empeny, i cada any un xic més enrere, com els crancs, que massa avant­guar­dista que era la Cons­ti­tució i la Pepa mateixa.

I així estem, aga­fant una mica de kono­di­moo –mal de panxa, segons el repor­tatge que segur que coneix el murri d'en Dívar–, engru­nant un temps ines­ti­ma­ble, fent el hàmster en horit­zons galli­na­cis i anar pre­nent cer­te­ses: no sé quina sor­tida ni quina con­fiança hi pot haver en mans d'aquests pri­vi­le­gi­ats ima­gi­na­ris men­tals.