Final de la mesocràcia

Si tinguéssim la necessitat de ser precisos en el llenguatge, en comptes de parlar de reforma laboral, hauríem de dir-ne vergonya laboral, una autèntica provocació del nou govern del PP. Mentint tan ràpidament, a Rajoy li pesarà aviat la majoria absoluta i pot acabar amb un nas més llarg que Zapatero. Abans de donar via lliure als seus ultres i exhibir l'absolutisme que li han donat les urnes, el govern acomplirà servilment totes les ordres que li arriben d'Alemanya, o de la sucursal de Brussel·les. A tothom li fa por sortir de la comunitat econòmica, però cal ser-hi a qualsevol preu?

Abans ofegaran les classes mitjanes. No és estrany havent col·locat al capdavant del Ministeri d'Economia un membre destacat de la classe corporativa que va iniciar el desastre als EUA. Després de molts anys, la mesocràcia deixa pas al poder multinacional. Sobre aquesta qüestió, demano opinió a un empresari important del sector editorial i sense pensar-ho ni un minut em diu que estem tornant als temps de l'AIT, a la Primera Internacional. Des dels anys ferotges de la dictadura de Primo de Rivera, es dóna carta blanca a la gran patronal. L'amic empresari conclou que “tot el que sigui explotar, al capitalisme ja li està bé”.

Cal explotar a qualsevol preu, beneficiant-se de l'estat lamentable de l'economia? Algú n'ha previst les conseqüències? Per al mateix equilibri del sistema, és assenyat incrementar les diferències? Durarà gaire el PP al govern si la societat es mobilitza massivament per frenar-lo? Són algunes de les preguntes que em plantejo quan veig el país de pobres que tenim. Alguns volen convertir-los en criats i lacais mentre els professionals qualificats joves abandonen el país –curiosament cap a l'Alemanya que ens colla i a qui comprem infinitat de productes–. Tot plegat fa pudor d'un esclat imprevisible i ens continuen dirigint cap a la dinàmica grega. On són els moderats?