Mort sense titulars

M'arriba la notícia trista de la mort d'una amiga per asbestosi, una malaltia respiratòria provocada per l'amiant que contenia el fibrociment que comercialitzava l'empresa Uralita. Em fa ràbia perquè aquests dies he llegit que, des de fàbriques del Canadà, encara es produeix aquest material letal per exportar-lo a l'Índia. Ha costat saber per què havia mort la dona per una malaltia que va atacar centenars d'obrers d'Uralita i moltíssims veïns de Cerdanyola, Montcada i Ripollet, on estava ubicada aquesta catedral del crim. Després d'investigar les causes de la mort, van descobrir que, tot i no haver treballat mai ni estar en contacte directe amb material contaminant, ella havia netejat durant anys la roba del seu oncle, obrer de la fàbrica. La mort i la malaltia crònica per asbestosi té milers de víctimes arreu del món, fins i tot als Estats Units, on el material va ser prohibit cap al 1930. A Catalunya, el primer mort reconegut –abans ho camuflaven com a pleura– va ser el 1970, però l'empresa va continuar funcionant a ple rendiment.

La notícia m'ha repugnat per les condicions eternes dels treballadors i la manca de garanties sanitàries. En aquest temps de crisi, si el govern no s'encarrega de controlar el capitalisme, els homes poden convertir la societat en un enorme bordell, crear un nou Auschwitz o transformar la natura en un abocador d'escombraries. Som així! Ho han fet totes les ideologies. La cobdícia incontrolable és la que provoca la contaminació, i pocs saben reprimir-se.

Miro la riera de Ripollet mentre prenc les notes d'aquest article. Porto a la butxaca un llibre de Josep M. Esquirol. Ens diu que l'essència de l'art ofereix un regal similar a la soledat de la muntanya, o a l'horitzó que s'observa des de la cabana: mostrar la relació, mostrar la veritat. Els dies s'allarguen cap a la primavera, però la tristesa del capvespre em fa pensar en el dolor de tot aquest paisatge.