Opinió

El declivi de l'imperi (I)

Tenint en compte la dramàticament irrecuperable situació de la nostra economia, la major part del jovent haurà d'emigrar

Una tarda, bus­cant apar­ca­ment, defu­gint mul­tes i zones ver­des, veig de sobte una dona, dreta sobre les seves cames, jove pels temps pre­sents, sor­tint d'un cotxe que no s'aguanta de vell i que ha apar­cat en zona reser­vada per a minusvàlids. La pri­mera idea que em ve al cap és denun­ciar-la; no ho faig. El que em pre­gunto després és si qui se salta les mínimes regles de con­vivència té dret a quei­xar-se per alguna cosa.

Això de les vagues dels estu­di­ants, o el dret d'acce­dir a la uni­ver­si­tat pagant un altre el 89 per cent de la matrícula, és tema que va en paquet sem­blant. Un ele­vat per­cen­tatge d'estu­di­ants uni­ver­si­ta­ris no paguen la matrícula. Ho fan llurs pares, i el sis­tema mai no ha dis­cri­mi­nat si els pares són mili­o­na­ris o no, de manera que jo, i tants altres que no en som, pot­ser paguem la major part del que un ric s'estal­via, mal­grat que pot­ser a més no paga els seus impos­tos tal com els assa­la­ri­ats, ens agradi o no, hem de fer. D'on ve aquesta cul­tura de lles­tos a costa d'un altre? Mirem les arrels.

En aca­bar el bat­xi­lle­rat, els nos­tres estu­di­ants no saben anglès. Excepte si han fet esta­des a l'estran­ger (paga­des) o reforços (pagats) en hora­ris extra­es­co­lars, les clas­ses d'anglès rebu­des a l'escola (pública o pri­vada, excepte que aquesta última sigui anglesa) no els donen la mínima com­petència en una habi­li­tat ins­tru­men­tal abso­lu­ta­ment impres­cin­di­ble en sec­tors molt amplis del mer­cat labo­ral que hau­ran de con­rear en els anys vinents. Perquè tenint en compte, a més, el lloc que el país ocupa en lec­tura, matemàtiques o ciències en el rànquing de l'OCDE i la dramàtica­ment irre­cu­pe­ra­ble situ­ació de la nos­tra eco­no­mia, la major part del jovent haurà d'emi­grar.

Abans molts hau­ran pas­sat per la uni­ver­si­tat. Fa pocs dies lle­gia un catedràtic des­criure la patètica deriva que pateix aquesta a casa nos­tra, on la major part dels docents (i els pocs pro­fes­sors que n'hi que­den) ja no viuen per a la inves­ti­gació (ni poden ni volen), ans de la inves­ti­gació: l'Espai Euro­peu d'Edu­cació Supe­rior, en bar­reja explo­siva amb el sis­tema intern d'habi­li­tació-acre­di­tació, que passa per la publi­cació en les ano­me­na­des “revis­tes d'impacte”, amb el seus quar­tils, nivells dins dels quar­tils, etc, ha con­ver­tit la trans­missió del conei­xe­ment en la menor de les pre­o­cu­pa­ci­ons i pri­o­ri­tats, enmig d'un remolí de com­pul­si­ves i burocràtiques neces­si­tats de “ser” allà on s'ha de ser, per tal de ser citat com més cops millor, amb inde­pendència de què s'hagi dit i quina trans­cendència tin­gui per a la cul­tura o la savi­esa d'un país. Ele­var la gra­du­ació suposa ele­var el sou, i, per què no?, també una mica l'auto­es­tima.

Per si aques­tes coor­de­na­des no fos­sin ja prou demo­li­do­res per a la qua­li­tat moral i pro­fes­si­o­nal d'una comu­ni­tat, per a la con­so­li­dació i fona­men­tació del seu saber, ni els gover­nants ni els gover­nats sem­blen tenir gaire interès en què tot això canviï: com hem trans­for­mat la uni­ver­si­tat en l'ofi­cina d'expe­dició de títols, tot­hom hi vol ser i, per tant, els seus preus públics són de riure com­pa­rats, no amb el preu del saber, ans amb el cost que hi suposa una estruc­tura hiper­tro­fi­ada, amb les matei­xes dupli­ci­tats inútils que a tota l'admi­nis­tració pública, on el con­trol pres­su­pos­tari ha que­dat sem­pre doble­gat davant una sagrada i mal­mesa auto­no­mia uni­ver­sitària.

De dalt a baix, el sis­tema inva­lida qual­se­vol crítica a la noia que aquest matí posava el seu cotxe en el lloc d'un invàlid. És igual a quin col·legi porti els seus fills, on vagin després a la uni­ver­si­tat. L'arrel està mar­cida. El declivi és massa pro­fund. Els pro­gra­mes tele­vi­sius que, diem, ens fan vomi­tar no en són la causa, ans la con­seqüència, de la usur­pa­dora de la plaça de pàrquing a un igual que no és igual. Però pot­ser tenia pressa per arri­bar a la fira dels mòbils.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.