Cal fer fora els lladres de l'hort
No paren de dir-nos que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats. Hem? Compte amb la primera persona del plural, que ens volen enredar. Qui ha viscut per sobre de les seves possibilitats? Tothom? És cert que la faula de la cigala i la formiga estableix els dos caràcters extrems d'un espectre al llarg del qual cadascú ocupa una posició variable al llarg de la vida; però el que està passant ara no és que les cigales comencin a veure venir l'hivern i truquin a la porta de les formigues perquè els deixin entrar, sinó que tots plegats, cigales i formigues, estem descobrint que per aquí les rates fan el que volen i que els graners estan buits.
Les actituds personals tenen poc a veure amb el gran desastre, ja que la proporció entre prudents i disbauxats per naturalesa davant el fet econòmic no deu haver variat gaire en els últims segles; els qui han viscut per sobre de les –nostres– possibilitats són els qui ens porten la cosa pública. I no solament no ens tornaran els calés perduts en una pèssima gestió o dilapidats en deliris de grandesa, sinó que ens en seguiran prenent per tapar els forats que no paren de créixer fins que se'ns acabin. No hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, el problema és que ens hem equivocat de gestors i ho hem descobert massa tard i dolorosament. La qüestió és: deixarem que ens segueixin enredant amb la cançó enfadosa de l'estat del benestar i de la cohesió i de la solidaritat els mateixos que ens han dut fins aquí, o ens adonarem que no podem mantenir més tanta insensatesa? Que no ens facin sentir culpables dels seus errors, la majoria de la gent no ha fet res malament si no és per omissió: no llegir la lletra petita dels contractes, no passar comptes amb els seus representants, no exigir més controls de la despesa pública.
En realitat hem estat desprogramats per perdre la tradicional desconfiança en els recaptadors d'impostos i ens hem cregut que els governants vetllarien per nosaltres en la pobresa i en la riquesa, en la salut i en la malaltia; no ho faran perquè no en tenen ganes i si en tinguessin no sabrien ni com posar-s'hi. No podem fer com Robin Hood i fugir al bosc de Sherwood, que ja no hi ha terres de ningú on no ens puguin trobar; no tenim més remei que enfrontar-nos al sheriff de Nottingham i no deixar que, de bones o de males maneres, se'ns endugui la collita perquè no en tenim cap altra.
