Serrallonga al Clot
Eren quatre cases de pisos, velles i aïllades, al final del carrer del Clot, després de la benzinera i del pont d'Espronceda, encaixonades entre una matriceria i ca l'Alberich, el magatzemista de ferros vells. Al davant, l'ampla carretera entapissada de llambordes (la vella carretera de Ribes), sobre la qual crepitaven les llantes del camions que passaven esporàdicament a gran velocitat; vorejada a l'altre costat per la grisa i infinita muralla que limitava amb el gran esvoranc de la Renfe i que es perllongava cap al barri de la Sagrera, amb el continu, a aquest costat, de parets cegues de tallers i magatzems. Ni un arbre. A la cantonada més propera, un bar i un abeurador de cavalls. Davant, la fantasmal Torre del Fang, fent cantonada amb el pont d'Espronceda.
Més enllà, el barri gitano de la Perona, amb barraques fetes de llaunes, taulons, uralites i filferros, amb carrers sense empedrar, sovint enfangats, que emanaven una flaire agra, d'aigües negres estancades, habitat per la cridòria de dones tan aviat rialleres com enfadades, avis pensatius amb bastó patriarcal i nanos descalços, bruts, saludables i vius com una centella. Als nostres darreres, ni una casa, només descampats i més fàbriques, tallers i magatzems, una vaqueria que despatxava la llet a petricons amb les seves mesures i els seu embut d'alumini, un pestilent adober de pells, la fàbrica del gel... I una riera d'aigua confosa, on ens banyàvem, acompanyats de les darreres granotes i capgrossos, amb unes lleres sembrades de bombetes de tota mena, mida i color, material de rebuig d'una fàbrica veïna: les col·leccionàvem, les lligàvem pels fils que sortien de la seva base i en fèiem rams. En resum: un indret extrem i desolat, un punt de fuga en la trama urbana ja de per si degradada i trista de la postguerra.
Però, aquell, també podia ser un indret sorprenent i fantàstic. Succeïa, per exemple, havent sopat, quan les veïnes treien les cadires al carrer i feien petar la xerrada. De vegades, també s'hi incorporava algun home, amb la cadira girada, els braços recolzats damunt del respatller. Nosaltres jugàvem al soldadet: ni sí ni no, ni blanc ni negre, ni alt ni baix, ni or ni plata... Sobretot, però, corríem amb el patinet amunt i avall i, entre volta i volta, paràvem l'orella, fins que podia més el tema de la xerrameca i ens incorporàvem a la rotllana. Hi havia un tema recurrent, un autèntic pou d'històries exemplars: Don Joan de Serrallonga, que robava als rics i ho donava als pobres. Abans d'entrar a Barcelona, assegurava la senyora Paquita, una veïna grassa i vermella de cara, Don Joan pernoctava just a la Torre del Fang. És clar, la sagrera o terra sagrada al voltant de les esglésies, on no podien accedir els soldats: aquí és on es reunia amb els seus homes i preparava les seves heroiques accions. Entrava a Barcelona per una xarxa de passadissos subterranis que travessaven les muralles i apareixia on menys se l'esperava. Anys més tard, en un vell casalot del carrer de Mercaders, arran de la plaça de les Beates, em van ensenyar una pretesa sortida d'aquests passadissos; estava tapiada, però els veïns asseguraven haver-s'hi endinsat amb llanternes i haver-hi trobat, molt enllà, després de moltes rates i teranyines, una sala, amb una taula rodona al mig, incrustada de cargolins i de petxines...
Al carrer del Clot, pervivien les històries d'en Serrallonga: la Torre del Fang les convocava i Don Joan es feia una presència tangible, un mite vivent. En les llargues hores de tedi de les tardes d'estiu, davant de la lluna de l'armari, la canalla es transfigurava: una vella cortina de vellut verd per capa, un cinturó del pare, un pal qualsevol per espasa, una quincalla de l'àvia al pit i un collaret esplèndid fet de botons de la capsa de cosir i de bombetes de la riera. Érem en Serrallonga i els seus, disposats a fer justícia.
