Tot anirà bé

La pel·lícula El exótico hotel Mari­gold és, sobre­tot, un reci­tal inter­pre­ta­tiu d'un gra­pat d'actors britànics que rat­llen l'excel·lència. Judy Dench, Bill Nighy, Tom Wilkin­son i una mera­ve­llosa Mag­gie Smith s'encar­re­guen de fer creïbles uns per­so­nat­ges que, pot­ser, sobre el paper, no ho podien haver estat gaire. Són una vídua des­em­pa­rada que acaba des­co­brint que ni tan sols va tenir un matri­moni sòlid, un marit enga­biat –i resig­nat– en una relació que el fa infeliç, un jutge del Tri­bu­nal Suprem que ha pas­sat la vida enyo­rant el seu amant hindú i una dona sola i vul­ne­ra­ble, immo­bi­lista i xenòfoba, que acaba lide­rant la revo­lució dels vells. Aquests i altres jubi­lats britànics arri­ben a l'Índia bus­cant un retir dau­rat i allà els espera una ciu­tat, un país, una cul­tura que no és dau­rada sinó de tots colors, bigar­rada, exces­siva i que resulta final­ment esti­mu­lant, per a uns britànics acos­tu­mats a l'ordre pul­cre del te de les cinc. El repre­sen­tant de la cul­tura i el tarannà hindú és el jove que pretén revi­far el vell hotel, inter­pre­tat per Dev Patel, el noi d'expressió inno­cent i ulls enor­mes de Slum­dog milli­o­naire. I és aquest per­so­natge, edu­cat en la resig­nació davant de l'adver­si­tat i en un posi­ti­visme ingenu, qui pro­nun­cia la frase que, des de fa uns dies, no em puc treure del cap: al final, tot s'aca­barà bé, i si no s'acaba bé, és que no era el final. La sentència m'ins­pira dos pen­sa­ments. En pri­mer lloc, com n'és d'incon­sis­tent aquesta frase “tot sor­tirà bé” i, tan­ma­teix, que necessària. Quin con­sol tro­bem en aques­tes parau­les si algú ens les regala quan estem en un pou o fent equi­li­bris al cos­tat del pre­ci­pici. I la filo­so­fia índia la millora i l'engran­deix! Tot anirà bé i, si no, cal seguir enda­vant fins que hi vagi. Es pot apli­car en molts àmbits: a les rela­ci­ons per­so­nals, en els rep­tes pro­fes­si­o­nals i en els pro­jec­tes col·lec­tius. Cal esforçar-se, per­sis­tir, ser tos­suts. És la com­bi­nació màgica d'opti­misme i tena­ci­tat, una fórmula que poques vega­des falla. I tor­nant a la pel·lícula, és evi­dent que aquesta fórmula resulta espe­ci­al­ment ade­quada quan cal fer front a una etapa plena de pèrdues. Fer-se vell pot sor­tir bé. I si no, és que encara no t'has fet prou vell.