La paradoxa d'una certa obesitat

Fa uns dies, Maria Mercè Roca es queixava en aquest diari, amb raó, del bombardeig que patim amb el missatge que ens hem d'aprimar. El tema no és nou. Louise Foxcroft ha publicat, en anglès, el llibre Calories i faixes. Una història de fer dietes en el decurs de 2.000 anys, on ens mostra que la preocupació per no estar gras ve de lluny, encara que també hi ha hagut èpoques en què pesar més del compte era signe de riquesa i de disposar de “reserves” de cara al futur. Al comentari que sobre aquest llibre fa la revista mèdica The Lancet s'explica que l'any 1810 el cirurgià William Wadd publicà La corpulència o l'obesitat considerades com una malaltia, on donava alguns consells a les persones grasses, que anaven des de la sensata advertència que calia menjar verdura i evitar l'alcohol fins al ben discutible de mastegar tabac, que tenia, però, el seu fonament, perquè molts dels que deixen de fumar tenen problemes de pes. En definitiva, la història i el present indiquen que sembla clar que estar obès no és bo.

Cal tenir en compte, però, que en l'excés de pes i l'obesitat hi ha graus, que s'han de matisar, no només per estètica sinó també per raons de salut. L'indicador per mesurar, en les persones adultes, els graus de pes en relació amb la seva salut és l'IMC (índex de massa corporal), que es calcula dividint el pes en quilos per l'alçada en metres elevada al quadrat. El valor normal oscil·la entre 18,5 i 24,9, i els que estan en aquest interval, s'agradin o no, no estan grassos. Per sota de 18,5 la persona està massa prima i això també comporta problemes de salut. Però un IMC per sobre de 25 no significa obesitat. Entre 25 i 29,9 la situació és de “sobrepès”, i només a partir de 30 es tracta de veritable obesitat.

La creença “clàssica” és que a mesura que augmenta aquest IMC els riscos per a la salut són més grans, però ja fa uns anys que han aparegut dades que indiquen que això no és ben bé així, i que també en la relació pes-salut, com en tantes coses en aquesta vida, “totes les masses piquen” o, dit d'una altra manera, que les situacions intermèdies són les millors i les extremes, les pitjors. Un text molt il·lustratiu del professor Màrius Foz, expert en obesitat de llarga trajectòria acadèmica i clínica, titulat És el sobrepès nociu per a la salut?, ens explica com un sorprenent article, publicat el 2005 al The Journal of the American Medical Association, posa en evidència que la mortalitat global augmenta en la població amb un pes inferior al normal (IMC menor de 18,5) i en les persones obeses (IMC superior a 30) i, encara més, que les xifres de mortalitat del grup amb sobrepès (IMC entre 25-29,9) són inferiors a les del grup amb pes normal, i això és especialment vàlid per a les persones d'edat avançada. Dit de manera simple, uns quilets de més no sempre són dolents. Aquestes dades són més complexes del que aquí podem exposar, però desdramatitzen els efectes d'un cert pes per sobre del normal. Això és així sobretot en la gent gran, però no tant en la infància i els adults joves, perquè començar amb un sobrepès massa jove pot tenir a la llarga repercussions negatives o promoure l'obesitat, però no sembla oportú fer aprimar gent gran amb un cert sobrepès, llevat que hi hagi altres patologies com ara la diabetis.

Aquestes dades s'han vist corroborades en el cas concret de la mortalitat dels pacients amb insuficiència cardíaca, una síndrome que, com m'explica el cardiòleg Francesc Planas, afecta negativament l'estat nutricional. Treballs portats a terme per un grup de recerca de l'hospital universitari Germans Trias i Pujol de Badalona han constatat que un major IMC té relació amb una menor mortalitat. És el que designen com una relació paradoxal entre l'obesitat i el pronòstic de la insuficiència cardíaca, és a dir, que contràriament al que es pot creure a priori, un cert grau de sobrepès o obesitat té un efecte protector. Cal valorar amb cura aquestes dades, segurament degudes a causes complexes, però una és que una persona amb un moderat sobrepès, a condició que no sigui prou elevat per representar un perill per ell mateix, està més ben nodrida que una de massa prima, i això li permet afrontar en millors condicions els efectes de certes patologies. En definitiva, aquestes dades ens permeten reiterar dues conclusions, que amb caràcter general no són noves. La primera és que en medicina cal valorar el paper de l'estat nutricional dels malalts, no sempre prou tingut en compte, i la segona, que només ens hauríem de voler aprimar quan realment toca.