Opinió

La lliçó de Sarajevo

Els seus ciutadans no entenien el març del 1995 el perquè de tanta violència

Aquests dies hem tin­gut l'opor­tu­ni­tat, tot i que la paraula no és la més ade­quada, de recor­dar la guerra de Bòsnia i el setge de Sara­jevo. Vint anys pas­sen molt de pressa, i és recon­for­tant veure que, mal­grat els temps difícils en què estem immer­sos, encara ens queda espai per man­te­nir la memòria viva. Els nos­tres mit­jans de comu­ni­cació van cobrir la guerra inten­si­va­ment i van viure en la seva pròpia pell les con­seqüències que va tenir. Sense anar més lluny, recor­dem aquells dos joves d'aquest diari, de vint-i-cinc anys aca­bats de fer, l'Eric Hauck, que avui tre­ba­lla amb mi, i en Jordi Pujol Puente, fotògraf, pri­mer peri­o­dista estran­ger mort a Sara­jevo, a pri­mers de maig del 1992: una de les 11.541 cadi­res ver­me­lles que recor­da­ven els morts durant el llarg i cruel setge de la ciu­tat era per a ell.

Però hi ha una reflexió que no he vist enlloc, pot­ser perquè tenim memòria selec­tiva i ten­dim a obli­dar el que ens inter­roga pro­fun­da­ment: el paper dels mit­jans de comu­ni­cació, prin­ci­pal­ment de la tele­visió, en el començament de la guerra.

L'any 1992 vAm con­vi­dar un cone­gut peri­o­dista bosnià com a jurat del premi Actual que ator­gava la Tele­visió de Cata­lu­nya en record dels tres peri­o­dis­tes del pro­grama Actual que varen morir en acci­dent de cotxe quan cobrien la reu­ni­fi­cació de les dues Ale­ma­nyes després de la cai­guda del mur de Berlín, en Lluís Diu­maró, en Josep Ylla-Català i en Joan For­nell. Comen­tant les cau­ses de la guerra, ens va dei­xar a tots per­ple­xos quan va afir­mar amb rotun­di­tat que la guerra l'havien començada els mit­jans de comu­ni­cació i que l'havien d'aca­bar els mit­jans de comu­ni­cació. Es refe­ria al que una mica més tard vam poder veure en un excel·lent repor­tatge de la BBC en què es veu la per­cepció de la rea­li­tat de cro­ats, ser­bis i bos­ni­ans, que fins ales­ho­res havien vis­cut en pau, pro­vo­cada per uns mit­jans que els enfron­ten els uns amb els altres amb men­ti­des que final­ment es con­ver­tei­xen en crua rea­li­tat. Em refe­reixo a enfron­ta­ments ine­xis­tents, assas­si­nats inven­tats, mesu­res ima­ginàries i tota mena d'estratègies que pot­ser no tenien l'objec­tiu de pro­vo­car una guerra civil com la que van pro­vo­car, però que final­ment no van poder con­tro­lar les con­seqüències de la seva irres­pon­sa­bi­li­tat.

Per què ningú no s'ha refe­rit a aquest fet en aquest trist ani­ver­sari? Pot­ser perquè d'alguna manera el record ens enfron­ta­ria a la nos­tra pròpia rea­li­tat. Quan­tes vega­des he pen­sat en la guerra dels Bal­cans lle­gint segons quins dia­ris, escol­tant segons qui­nes emis­so­res de ràdio o mirant segons quins canals de tele­visió. També he pen­sat en Sara­jevo quan en reu­ni­ons en dife­rents llocs de la Península he sen­tit decla­ra­ci­ons con­tun­dents sobre la dis­cri­mi­nació dels infants a les esco­les cata­la­nes per raons de llen­gua o la impos­si­bi­li­tat de tro­bar feina per a qui no parlés català.

No juguem. La rea­li­tat la cons­truïm i, segons quins mate­ri­als de cons­trucció uti­lit­zem, el resul­tat pot ser d'auto­a­fir­mació, tolerància i orgull o de con­fron­tació, into­lerància i violència extrema.

Jo vaig ser a Sara­jevo molt poc després dels acords de Day­ton, quan encara era perillós tre­pit­jar els jar­dins de la ciu­tat perquè podia escla­tar una mina i quan ningú no havia paït el que havia pas­sat. Era a començament de març del 1995 i ni els ciu­ta­dans de Sara­jevo ni els de Mos­tar, les dues ciu­tats que vaig visi­tar, no ente­nien el que els havia pas­sat, el perquè de tanta violència i tant menys­preu de la vida humana. No ente­nien com una de les bases de la seva iden­ti­tat, la capa­ci­tat de viure junts, s'havia trans­for­mat en molt poc temps en un odi cec.

No per­me­tem que això ens passi. I una de les mane­res pos­si­bles, per no dir l'única, és que no per­dem la dig­ni­tat i que siguem capaços de defen­sar amb força el tipus de soci­e­tat i país que volem. Cedint ja hem vist que no s'acon­se­gueix res: al con­trari.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.